D’Artés al Montcogul

D’Artés al Montcogul

08 d’abril de 2019

Excursió llarga però relativament còmoda que transcorre pel sector sud-est del pla de Bages. La ruta té dues parts clarament diferenciades: en la primera, recorre els relleus suaus i conreats de la vall de la riera Gavarresa, esquitxada de masies plenes d’història, fins a la seva confluència amb el Llobregat, que es remunta camí del poble de Cabrianes; a partir d’aquest punt, el camí s’enfila a la modesta serra de Montcogul, coberta de bosc, i s’acosta al magnífic mirador de Roques Albes. És en aquesta segona meitat que es troben els principals elements patrimonials de l’itinerari: l’ermita de Sant Martí de Serraïma i el gran mas i el santuari de Fucimanya.

Longitud 25 km. Desnivell acumulat 700 m. Pendent mig 6%
Altitud màxima 598 m. (al cim del Montcogul) Altitud mínima 241 m. (a l’aiguabarreig del Llobregat amb la riera Gavarresa)
Termes municipals Artés i Sallent Comarques El Bages
Cartografia El Bages. Institut Cartogràfic de Catalunya, escala 1:50.000

 

Setmanes enrere ja havia volgut fer aquesta excursió però l’havia hagut de deixar al poc de començar per unes emprenyadores molèsties al turmell; era gairebé una qüestió de principis completar-la abans que no apretés la calor, que en aquestes contrades pot arribar a ser aclaparadora. Així que en quan tinc l’ocasió agafo l’Eix Transversal i em torno a plantar a Artés, capital vinícola del pla de Bages – sí, al Bages s’hi fan vins i caves, i fins i tot tenen denominació d’origen pròpia!

Després del cafè de rigor – el tercer del dia, cosa que ja comença a ser costum – em situo a la plaça de l’Església (312m), on comença la meva caminada. Un plafó informatiu em recorda que es tracta de l’església “nova” – acabada a començaments del segle passat, de proporcions considerables i encant més aviat minso – per contraposició amb la vella parroquial de Santa Maria, edificada dalt del turó on s’alçava també el castell de la vila.  Precisament és cap a aquest turó que em dirigeixo; vaig enllaçant de pujada carrers estrets, amb alguna casa interessant ornamentada amb llindes de pedra, i un darrer tram d’escales em deixa a la plaça Vella (344m) on juntament amb alguns edificis força atrotinats es conserven el campanar i part de la nau del temple gòtic així com alguns murs del castell.

El més destacable d’aquest gran espai obert, però, és la panoràmica que s’hi gaudeix i que abasta tota la vall baixa de la riera Gavarresa, delimitada al nord – o sigui, davant per davant d’on em trobo – pels boscos de la serra de Montcogul i del serrat de la Pineda, retallats a la vegada per cingleres de gresos vermellosos, ben cridaners, excavades pel riu. A l’oest, la vall s’obre cap a la plana del Llobregat on sobresurten els colors grisencs de la muntanya de runams salins de Sallent; en sentit contrari, els relleus del Moianès tanquen la visió.

És moment de començar a seguir les indicacions del PR-C 136, que és la base de la ruta del dia. Que el primer pal indicador estigui mal col·locat no convida a fer-se grans esperances, però el cert és que es tracta d’un sender prou ben senyalitzat i amb un traçat atractiu i ben pensat. Com que els dubtes sobre com coi sortir del poble ja els havia resolt el dia de l’excursió “interruptus”, en aquesta ocasió prenc de seguida el corriol que s’endinsa al bosc i, de baixada, em porta fins a la font del Molí (290m). Es tracta d’una font ornada amb un d’aquells clàssics mosaics amb imatges religioses, en aquest cas una Mare de Déu, i que raja de la mateixa terrassa de la riera de Malrubí, que és just a tocar.

Després de creuar el riu exhibint el meu – mal, pèssim – sentit de l’equilibri sobre unes pedres que insisteixen a ballar, deixo a la dreta la casa i el molí de les Ferreres i prenc un camí ample i planer que ressegueix la riera i la torna a creuar a gual poc més endavant. En una cruïlla, uns pals indicadors de la xarxa de camins rals i ramaders ajuden més aviat poc, però les marques blanques i grogues del sender són de fiar i es comencen a apartar de la riera, si bé tampoc guanyen altitud. Comencen a abundar, a banda i banda, els camps de conreu – cereals i farratges – i toca creuar amb compte la carretera d’Artés a Cabrianes, just a les envistes de la masia del Canet (282m), un edifici ben arranjat i amb considerable activitat pagesa.

Camps de colza als peus de la serra de Montcogul.

Segueixo caminant entre camps llaurats fins que en un moment donat, en un punt que és fàcil de passar-se de llarg, el sender es desvia per vorejar-ne un. Jo prefereixo seguir pel camí perquè no vull acabar trepitjant els sembrats i perquè això em facilita arribar-me a la gran casa d’aires gòtics de les Torres (289m). La masia, un xic enlairada – cosa que fa que es vegi des de lluny – fou en temps passats residència del bisbe de Vic, però ara s’hi dediquen a una activitat més mundana com és l’engreix de bestiar. Abans d’arribar-hi, a tocar de la propera carretera del Pont de Cabrianes, hi ha una altra bella masia que crida l’atenció per la seva galeria d’arcs: és Sant Hilari Vell.

M’aturo una estona a les Torres, no tant per admirar la casa – hi ha gent treballant-hi i tampoc és qüestió de ficar-se per mig – sinó per contemplar el paisatge que se m’obre al davant: altra vegada la vall de la Gavarresa, que ja fa estona que ha recollit les aigües de la riera de Malrubí i que, en aquest tram, serveix de divisòria entre els termes d’Artés i de Sallent; altra vegada la serra de Montcogul i els seus cingles vermells, ben bé sobre l’Eix… i altra vegada la muntanya de sal de Sallent que ve a molestar. Davallo una mica i ja sóc a la riba mateix de la riera Gavarresa (255m). A partir d’aquí el PR – que he retrobat fa no res – ressegueix el marge esquerre del riu, en molts punts sense un camí massa definit. Opto per caminar el més a prop possible de l’aigua, entre canyes i bosc de ribera, mentre veig els ànecs collverds emprendre el vol: tot un espectacle!

Canyissar i bosc de ribera de la riera Gavarresa.

Al cap d’uns centenars de metres la cosa es complica un xic més: sembla de primeres que el corriol s’endinsi en un canyissar on caldria treure el matxet – no, no en porto! – per obrir-se pas; però després d’uns minuts buscant per on avançar, m’adono que hi ha un pal indicador… a la riba oposada de la riera. I ni una passera, ni quatre pedres ni res: dos pams d’aigua que creuar pel dret! La llera està coberta d’algues que rellisquen de mala manera, així que – per allò del (no) equilibri que dèiem abans –  decideixo que és prioritari mantenir la verticalitat i ni tan sols em trec les botes, que són impermeables… fins que l’aigua els entra pels turmells. Finalment, surto al marge dret i, amb els peus xops per a una bona estona, continuo avançant prop de l’aigua fins que un rètol em convida a acostar-me a l’aiguabarreig del Llobregat i la riera Gavarresa (241m). És a prop, així que m’hi atanso; és un d’aquells indrets que la natura s’ha encarregat de desendreçar, amb còdols per tot arreu, ple de canyes i troncs tombats… magnífic!

Reprenc el PR, que ara remunta el Llobregat per una pista; el riu baixa amb poca aigua després d’un hivern ben sec. Es creua per sota de l’Eix Transversal – grafits de rigor, brutícia arreu – i altra vegada toca desviar-se i caminar esquivant la vegetació de la riba, cosa que em permet evitar fins al darrer moment trepitjar l’asfalt del polígon veí. Al cap d’uns minuts arribo a una construcció de pedra; és l’aguait de la Sínia (246m). M’enfilo per unes precàries escales a les que manquen un parell de graons i m’estic uns minuts observant el riu i els camps de colza groga que, a la banda oposada, contrasten amb el verd predominant. Quan torno a caminar tampoc serà per gaire estona, perquè al cap d’un centenar de metres baixo gairebé fins a la llera per observar amb calma la resclosa de la Corbatera (245m), on es fa molt evident que el cabal del riu ha tingut dies millors.

Enllà de la resclosa el sender abandona definitivament el Llobregat, creua durant uns minuts el polígon industrial Berenguer II i comença a remuntar suaument el pla de Manyaners (259m) entre nous camps de conreu. A mesura que guanyo alçada se m’obren les panoràmiques cap al sud – de sobte em trobo amb el Montcau que treu el nas – i cap a l’est, on s’obre la plana d’Artés. Uns pocs minuts més de pujada i ja soc a Cabrianes.

El pla de Manyaners, prop de Cabrianes, amb el Montcau al fons.

Cabrianes (284m) és un veïnat del terme de Sallent que va créixer a l’entorn de l’església de Sant Ramon, neoromànica sense res massa destacable, si per cas el campanar; i d’un edifici multiusos que resulta ser el Centre Parroquial. Aprofito l’espai que s’hi estén al davant per seure una estona, beure, menjar i agafar forces pensant en la pujada que m’espera ben aviat; pujada que, per altra banda, comença molt suau i, a canvi, permet que els panorames s’eixamplin: aviat tinc al darrere meu una bonica visió – llàstima del sol de cara! – de la muntanya de Montserrat. Em puc entretenir gaudint del paisatge – han aparegut les vinyes per acabar de donar-li personalitat – perquè el camí és ample i bo i la pujada suau.

La comoditat s’acaba quan arribo a l’indret conegut com el saltant de Cal Mateu (308m) – és de suposar que, després de ploure fort, l’aigua s’hi estimba, però el cas és que en totes les imatges que he trobat a la xarxa apareix ben eixut. Aquí, unes fites i les marques de pintura em porten a deixar la pista que seguia i enfilar-me amb ganes – s’agraeixen els bastons! –  per un corriol pedregós; no és que el tram més pendent sigui excessivament llarg, però acabat de dinar i després de tot el matí planejant… gairebé acabo traient el fetge per la boca! Més endavant la pujada suavitza i començo a enllaçar corriols i pistes entre murs de pedra seca que denoten que on ara hi ha pins no fa tant de temps hi havia vinyes.

Per moments el bosc està ben brut de branques – ideal perquè arribi l’estiu i s’hi cali foc! –  i una pista amb pinta d’haver estat oberta fa no gaire complica el seguiment de les marques del PR; fa tot l’efecte que alguna l’han feta desaparèixer. En un moment donat he de recular – brrr!!! –  uns pocs centenars de metres per recuperar el bon camí, que torna a pujar de valent; un parell de barraques de vinya molt ben conservades són l’excusa perfecta per aturar-me a fer la foto de rigor… i recuperar l’alè. El punt més alt de la serra encara es veu lluny, però per sort arribo a una zona més planera, ja a la carena,. Les panoràmiques queden força limitades per la presència d’arbres – pi blanc, sobre tot –  però el camí prou és agradable i ombrívol. Finalment un darrer tram d’ascensió, on ja tiro pel dret seguint algunes fites i ignoro les marques del sender – que fan un xic de volta – m’acaba de situar al cim: he fet el Montcogul (598m)!

Tampoc és que sigui res de l’altre món, però sembla un cim popular entre la gent de la contrada; així ho demostren un llibre de registre, un pessebre i una placa de la FAES – no, la de l’Aznar no: el Foment Arqueològic i Excursionista Sallentí! Entre les branques dels arbres es veu Artés… i no gaire cosa més, així que opto per anar tirant. Canvio de vessant i, després d’un tram en què recupero el PR – per allà hauria d’haver pujat, encara que d’això trigo una mica a adonar-me’n! – arribo a una cruïlla on opto per allargar una mica la caminada. Així, prenc les marques blanques i vermelles del GR 4, que no triguen a dur-me, de baixada, a les envistes del notable mas de Santmartí, voltat de vinyes – de fet, produeixen el seu propi vi.

No davallo directament cap a la casa, sinó que revolto una mica – passant a tocar d’una nova i grandiosa barraca de pedra seca –  per acabar enllaçant amb la pista que, deixant el sender marcat, em porta de seguida a l’ermita de Sant Martí de Serraïma (459m). Aquest temple ja l’havia visitat temps enrere, quan vaig recórrer part de la ruta de les ermites romàniques de Sallent; i ara com llavors em sembla un edifici prou bonic per bé que senzill – o potser per això mateix – on ve de gust aturar-se a una estona a descansar i a donar-hi un cop d’ull. Els seus orígens són romànics, però com tantes esglésies de la Catalunya rural ha petit infinitat de reformes al llarg de la història.

Deixant enrere Sant Martí de Serraïma pel camí de Fucimanya.

Quan marxo, la visió al darrere meu del campanar de Sant Martí amb el sol ja baix al darrere és captivadora. Aviat passo pel mas; m’hi aturaria, però primer un gos emprenyador i després un senyor que em mira amb cara de pocs amics –  i que no deixarà de fer-ho fins que estigui ben lluny –  em conviden a seguir el meu camí. Continuo doncs per la pista que va a Fucimanya, que per moments es veu entre els arbres; és un tram molt còmode, que agraeixo a aquestes altures de l’excursió, i que puc fer a bon ritme fins que arribo a la capella de la Mare de Déu de la Llet (438m), situada al marge mateix de la pista. A sota seu hi ha una esplanada amb taula i bancs de pedra, presidida per una font avui eixuta i a l’ombra d’uns plataners: un conjunt prou agradable!

Reculo uns metres i prenc la el camí ample que puja a mà esquerra. Em sorprèn trobar marques de PR – no comptava veure’n fins més endavant; acabaré deduint que s’ha senyalitzat un traçat nou, vet a saber per què! – però en tot cas no hi ha pèrdua possible i aviat soc al coll conegut com la Pedra Esmoladora (488m). Segons llegeixo en una ressenya de Wikiloc – molt interessant, d’un usuari anomenat Josep Girabal –  el bloc de gres que hi ha en aquesta cruïlla és una reconstrucció d’una antiga pedra que usaven la gent de la contrada per esmolar les eines.

Continuo el meu camí en suau pujada, amb el Montcogul al darrere meu. Per descripcions que he mirat abans de començar l’excursió sé que he de buscar un corriol que m’atansi a la cinglera; efectivament allà està, ben fitat. De seguida arribo al pla de Roques Albes (510m), un indret espectacular, vertiginós – fa uns anys ni m’hi hagués acostat! – format per una superfície estructural calcària que queda tallada pel cingle amb una característica geometria de ziga-zaga deguda al diaclasat de la roca. El sol està ja força baix i dificulta la visió cap a l’oest, però la panoràmica a vista d’ocell de la plana d’Artés, amb l’altiplà del Moianès i les muntanyes del Montcau i Montserrat al darrere, és senzillament meravellosa; tant, que ni les inscripcions a la roca dels rucs de torn li treuen la màgia al moment.

Panoràmica des de Roques Albes: la plana d’Artés i el Montcau.

Em costa deixar enrere Roques Albes, però encara em queden uns quilòmetres per caminar. Prenc un corriol que ressegueix la cinglera per dins del bosc fins que surt a la pista en un indret on sembla que s’hi practica el parapent: altre cop vistes magnífiques dels voltants d’Artés. Aquí s’acaba la pista… i reapareixen del no res les velles marques del PR (!?) que, per camins força deixats, baixen a la gran masia de Fucimanya (438m); és una casa pairal esplèndida, amb església annexa dedicada a la Mare de Déu, i que conserva la seva activitat agrícola. De fet, a partir de la informació que he pogut consultar a  la xarxa, semblaria que és la casa – anomenada antigament Roquesalbes –  que és annexa al santuari, la història del qual es remunta a l’Edat Mitjana.

La masia i el santuari de la Mare de Déu de Fucimanya, amb la muntanya de Sant Sadurní al darrere.

A Fucimanya entronco altra vegada amb la pista que prové de Serraïma; no la deixaré en un bon tram, cosa que em permet una baixada còmoda i ràpida, primer pel mig del bosc i després entre nous camps de conreu. Així, no trigo a tornar a ser a la riba de la riera Gavarresa (275m) en un punt on m’aturo a observar el rocam vermell que tant crida l’atenció quan s’observa la serra de Montcogul des d’Artés. Tot seguit creuo la riera per una palanca, passo per sota de l’Eix i travesso la carretera d’Avinyó; en aquest punt perdo per un moment les marques del PR – és dels pocs indrets on la senyalització és un xic confusa – però a canvi m’arribo a saludar els cavalls que passen l’estona a la Casanova. Un cop recuperat el camí, un darrer tram de puja i baixa – el “puja” ja comença a fatigar, el “baixa” a castigar els genolls –  pels suaus relleus de la Serreta m’acosta definitivament a Artés, no sense abans haver gaudit d’una bona panoràmica de la vila amb la muntanya de Montserrat al darrere i haver creuat, ara de manera més civilitzada que al matí, la riera de Malrubí.

Veure la galeria d’imatges