De Bruguera al Taga

De Bruguera al Taga

23 de juliol de 2018

Ruta no especialment llarga però físicament exigent a causa del considerable desnivell acumulat. Encadena tres cims (el turó de Corones, Sant Amand i el Taga) ben diferents entre sí, pertanyents a l’entramat de muntanyes que separen les valls del Ter i del Freser; i ofereix panoràmiques magnífiques que s’estenen des del Berguedà a l’Alta Garrotxa i des dels Pirineus axials al Montseny. Fins al coll de Jou, predominen els trams boscosos: pi roig, roure, faig… mentre que el Taga i la serra de Conivella són territori de pastures. El bucòlic llogarret de Saltor, situat en una estratègica cruïlla de camins, completa els al·licients que ofereix aquesta esplèndida excursió.

Longitud 18 km. Desnivell acumulat 1.400 m. Pendent mig 16%
Altitud màxima 2.040 m. (al cim del Taga) Altitud mínima 1.151 m. (al camí del Serrat Roig)
Termes municipals Ribes de Freser, Ogassa i Pardines Comarques El Ripollès
Cartografia Taga – Serra Cavallera. Editorial Alpina, escala 1:25.000

 

Per fi hi ha un dia en què les tempestes de tarda no apareixen en la previsió meteorològica per al Pirineu, així que surto cap a Bruguera decidit a fer l’excursió que ens va quedar pendent – precisament per culpa de la pluja – en l’estada de “pretemporada” a la vall de Ribes del setembre passat. Això sí: sóc conscient que estic més baix de forma que llavors, de manera que fins que no sigui prop del coll de Jou no acabaré de decidir si la faig completa o si renuncio a pujar el Taga – encara que soc conscient des del primer moment que molt fatigat m’hauré de trobar com per no enfilar-m’hi, ni que sigui patint com un gos.

L’església de Sant Feliu de Bruguera (1.181m) presideix aquest veïnat, agregat des de mitjans del segle XIX al terme de Ribes de Freser. És d’aquells poblets de pessebre que tant agraden als visitants de cap de setmana però que a mi em resulten un xic artificials. En tot cas, i com que a més l’hostal on pretenia apurar el darrer cafè del matí sembla tancat – són les coses d’anar a la muntanya en dilluns – no trigo a sortir-ne per la pista, al començament asfaltada, que és la continuació natural de la carretera d’accés al poble. Aviat passo pel raval del Serrat Roig (1.161m), on m’avancen una excursionista i el seu gos; és la darrera persona – no pas la darrera bestiola! – que veuré fins que no sigui gairebé dalt del Taga, unes quantes hores més tard. Em remullo a la font – és un atac preventiu, de moment la calor no apreta pas i no ho farà en tot el dia – i aviat em començo a enfilar entre pins roigs.

Poc després i ja havent trencat ja a suar – que és una manera de dir que la primera rampa ja m’ha fet patir – surto a una pista que comença a oferir panoràmiques cap al vessant contrari de la vall del Freser i que s’eixamplen quan arribo al coll de la Portella (1.256m): es distingeix fàcilment el llogarret del Baell, en terme de Campelles, si bé el que crida més l’atenció són els plecs del rocam en els contraforts de la serra de Montgrony, a la zona coneguda com la Berruga. Avanço amb el sol – que llueix esplèndid – de cara, fet que dona al bosc un color verd extremadament brillant, fosforescent, com si el paisatge estigués impregnat de radioactivitat. Al cap de no gaire creuo el torrent Roig al paratge de la Basassa (1.236m), on l’aigua s’esmuny entre el rocam.

Poc després la pista esdevé camí; aquest és un tram còmode i força planer – potser el que més de tota l’excursió – i a més no ofereix pèrdua ja que pertany a la xarxa de senders d’Itinerànnia, sempre ben marcats amb pintura groga. Quan acabo de remuntar, gràcies a unes poques llaçades per dins del bosc que ara és predominantment de roures, el coll de les Portelletes (1.355m) apareixen – per damunt dels cingles de Sant Eloi, que he flanquejat fa no res – el Puigmal i la resta de cims de l’olla de Núria, que encara en ple mes de juliol conserven petites restes de la neu caiguda a inicis de primavera; també són ben visibles el poble de Campelles, voltat de pastures i camps de conreu, i als seus peus l’ermita de Sant Antoni. El turó de Corones ja és ben bé al meu davant, i a ponent, darrere Montgrony, ja es deixen veure les muntanyes berguedanes: la serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí…

Panoràmica des del coll de les Portelletes: els Pirineus, amb el Puigmal, darrere dels cingles de Sant Eloi

De seguida el corriol tomba a llevant i la fageda es comença a imposar. Soc a punt d’arribar a l’estratègic collet de Saltor (1.394m), pas natural entre la serra de Sant Amand i el turó de Corones. Fins aquí arriba una pista forestal que puja, en infinits revolts, des de la carretera de Ripoll a Ribes de Freser; però això no li treu a l’indret el seu caràcter de paratge isolat, purament muntanyenc. A aquesta sensació contribueix que el panorama s’obri sobtadament cap a llevant; hi apareixen les quatre cases – no és una expressió: són quatre comptant l’antiga església, i de dretes en queden tres – del llogarret de Saltor, enclavat enmig d’uns prats i al peu de les serres de Sant Amand i de Vidabona, que es mostren en tota la seva majestuositat, especialment la primera.

Tot i que la ruta segueix cap a Saltor, fora un pecat no enfilar-se al proper turó de Corones. Com que conec el lloc, ni tan sols vaig a buscar el camí “oficial” sinó que començo a pujar pel dret, primer entre prat i matolls i després per l’interior d’una magnífica fageda amb boix. En pocs minuts – tot i que per què negar-ho: en certs moments maleeixo no haver seguit la ruta “civilitzada”, que permet transitar amb una mica més de comoditat – arribo al planell herbat on un munt de pedres i un pal assenyalen el cim del turó de Corones (1.515m), conegut també com a serrat dels Llamps – el nom de “Corones” el pren d’una notable casa situada al vessant oposat, camí de Campdevànol.

Tot i que el cim en sí no té res d’especial, les vistes que ofereix – gairebé de 360 graus – són esplèndides i mereixen una estona de parada i càmera de fotos: ben bé als peus, l’aldea de Saltor amb les ja citades serres de Vidabona i Sant Amand tancant la panoràmica; cap a llevant i cap al sud, un mar de muntanyes per on s’obren pas el Ter per una banda i el Freser per l’altra, camí que la seva confluència a Ripoll, que és ben visible com ho és Campdevànol un xic més amunt; i a ponent, la muntanya berguedana amb la serra d’Ensija, el Pedraforca, el Comabona i el Puigllançada, mig amagat derrere dels cims de la serra de Montgrony.

Després d’una bona estona de classe de geografia sobre el terreny, i amb les piles carregades de menjar i beure una mica, emprenc la baixada ara pel corriol senyalitzat amb fites i marques de pintura. Sense necessitat d’arribar altra vegada al coll, segueixo camins de vaques a través d’antigues feixes de conreu i de seguida arribo a Sant Julià de Saltor (1.365m), que és com la cartografia oficial anomena el llogarret en qüestió – pertanyent, de manera no massa comprensible, al municipi d’Ogassa – per l’advocació de la seva església, els orígens de la qual es perden en el temps, enllà del segle XI. El primer cop que vaig estar-hi, ja fa anys, també venint de Bruguera i també camí de Sant Amand, aquest paratge em va semblar especialment encisador, voltat de prats i amb muntanya per tot arreu excepte a migdia, per on s’esmunyen el torrent i el pintoresc corriol del Grau, que mena al collet de Sant Martí permetent així davallar cap a Campdevànol o cap a Ripoll; fora un indret magnífic per a situar-hi alguna mena de refugi per a excursionistes, i de fet ja va haver-n’hi un a meitats del segle passat, habilitat pel Club Excursionista de Ripoll, que es va deixar perdre per motius que desconec.

Panoràmica des del turó de Corones: Sant Julià de Saltor i la serra de Sant Amand

Gaudeixo de l’entorn mentre m’encomano a tots els sants en què no crec, perquè a partir d’aquí ve pujada i de la bona: la creu de Sant Amand és a poc més d’un quilòmetre en línia recta, però cinc-cents metres per sobre. Inicio l’ascensió; el primer tram se’m fa dur, perquè s’enfila de valent i a més el sol hi cau de pla. Al cap de poc, per sort, el corriol – sense pèrdua; si de cas el que pot portar uns minuts és trobar el seu començament a Saltor, on cal buscar unes marques de pintura vermella – s’endinsa en una bellíssima fageda a la vegada que el pendent suavitza una mica. Passo per uns abeuradors model “bidó metàl·lic tallat per la meitat” i en una estona arribo al faig Gros (1.610m), que marca si fa o no fa la meitat de la pujada; es tracta d’un exemplar notable, però en algun moment de començaments d’aquesta dècada va veure com la meteorologia (un llamp?) el partia per la meitat; en qualsevol cas, l’indret és ideal per descansar una mica abans de reprendre el camí.

El Taga, vist des del coll de Jou.

Poc més endavant el pendent es torna a dreçar, a l’hora que desapareix momentàniament el bosc i la muntanya esdevé més rocallosa i aspra: soc a la Xemeneia – en algunes descripcions, la Garganta – , una canal no massa llarga ni complicada, però que em castiga els ronyons i les cames de manera que se m’acaba per fer cansada; el suficient com per, un cop superada, aprofitar la presència de la font del Pi (1.730m) per fer una altra petita aturada. Val a dir que es tracta d’una aturada difícilment justificable si tenim en compte que la font raja poc i ho fa arran mateix de terra, entre l’herba, difícil d’aprofitar; però és de les coses bones d’anar sol a la muntanya, que no s’ha de donar explicacions a ningú més que a un mateix!

Panoràmica des del coll de Jou: muntanyes del Ripollès i de l’Alta Garrotxa, amb el Bassegoda.

El darrer tram d’ascensió, un cop deixat a l’esquerra el corriol que va directament al pla de Pena sense passar pel capdamunt de la muntanya, transcorre per un paisatge sorprenent de pi negre, boix i enormes blocs de roca calcària, ben diferent de tot el que he trepitjat fins al moment. El pendent continua sent considerable, però saber que soc prop del cim fa que em senti menys fatigat – el que fa el cap! – de manera que a un ritme raonable arribo a la creu de Sant Amand (1.831m). Es tracta, tot sigui dit, d’un cim “fake”, que es diu ara: la creu – metàl·lica, enorme, suportada per quatre tirants d’acer – es troba en l’indret de la muntanya que ofereix millors panoràmiques, però no pas en el més alt; més endavant hi passaré. Tot i que el dia s’ha cobert amb alguns núvols alts i que en tractar-se d’una miranda orientada al sud el sol del migdia molesta força, les vistes encara són prou bones, en especial cap a la vall del Ter – on apareix Sant Joan de les Abadesses – i cap als pradells herbats de Saltor i del collet del Vent, que queden ben bé sota meu; el muntanyam berguedà es veu un xic més enterbolit, però la inconfusible silueta del Pedraforca m’ajuda a situar la resta de cims, que són bàsicament els mateixos que ja es divisaven des del turó de Corones.

A partir d’aquest moment he de començar a rumiar si pujaré al Taga o si, un cop al coll de Jou, baixaré directament cap a Bruguera. Hi dono voltes mentre planejo per entre un bosc esclarissat de pi negre i boix i passo pel cim “real” de Sant Amand (1.851m), senyalitzat amb un munt de rocs en un indret que d’altra manera passaria desapercebut. A mà esquerra veig la boca d’un petit avenc la presència del qual no havia observat en anteriors visites a aquesta contrada – tampoc apareix en el mapa que porto – i, tot carenejant, arribo al pla de Pena (1.770m). En aquests paratges una barreja d’història i mite situa l’antic castell de Pena i, vinculades a aquest, les corredisses del malaguanyat comte Arnau amb l’abadessa del monestir de Sant Joan; aquestes corredisses són el motiu pel qual – segons una de les infinites llegendes que envolten la figura del comte – la seva ànima en pena fou condemnada a vagar eternament a lloms d’un cavall de foc.

Al pla de Pena el corriol, senyalitzat amb unes marques de pintura vermella un pèl barroeres, tomba cap al nord-est i el descens es fa un xic més acusat; tampoc res de l’altre món, i més si ho comparem amb la cara sud, per on he pujat. En creuar una tartera veig en tota la seva grandiositat el Taga, que em desafia. Soc conscient que arribar-s’hi implica allargar la ruta ben bé un parell d’hores, però calculo que vaig bé de temps i no del tot malament de forces, de manera que opto per completar l’itinerari tal i com el vaig dissenyar en el seu moment. Així, acabo la baixada i em prenc un bon descans assegut a l’herba, ja a tocar del coll de Jou (1.637m), mentre admiro les noves panoràmiques que se m’ofereixen; ara la novetat està a llevant, amb la infinitud de muntanyes que es retallen i que s’estiren fins a l’Alta Garrotxa, on m’és impossible no distingir les siluetes del Bassegoda i del puig Ou, entre d’altres i pensar: per què coi no vaig mai cap a l’Alta Garrotxa!?

 

Deixo aquestes i altres tribulacions per a una millor ocasió: ara toca creuar la pista asfaltada de Bruguera a Ogassa i iniciar la pujada al Taga, la creu del qual m’espera quatre-cents metres més amunt. Tècnicament és una ascensió ben senzilla; el que ve sent un cim de vaques: tan sols cal anar prenent referències visuals entre els prats que s’estenen per tot arreu i… amunt que fa pujada! Començo seguint de prop el filat que situa el límit de terme i així, a ritme lent però raonablement constant, arribo al pla de Cabanes (1.805m). Aquí aprofito per fer una aturada i fotografiar tot el que m’envolta i que bàsicament és herba i vaques que hi pasturen; al meu darrere s’ha anat engrandint la imatge de la cara nord de Sant Amand: suau i herbada prop del coll, coberta de pins a la part superior, i en tot cas molt diferent de l’aparença que el mateix cim ofereix des de Saltor.

A partir del pla de Cabanes el pendent es dreça i, com que no vull patir més del que ja ho estic fent, opto per flanquejar una mica cap a la dreta i assolir la carena al coll de Comallonga (1.888m). En aquest punt descobreixo la vall del Segadell, amb el poble de Pardines, i la carena que per la portella d’Ogassa s’estén cap al puig Estela, cim que vaig fer amb la colla del setembre, i el coll del Pal. Queden uns cent cinquanta metres de desnivell tot seguint la divisòria; em creuo un “skyrunner” – vaja, un paio que corre per la muntanya amb roba de colors llampants – que resulta ser el primer ésser humà que trobo des que he sortit del Serrat Roig de Bruguera. Per fi, després de gairebé una hora i mitja de pujada i amb l’esquena a punt de dir prou, arribo a la creu que marca el cim del Taga (2.040m).

La creu i el vèrtex geodèsic del cim del Taga

La creu del Taga sempre havia estat blanca, i així esperava trobar-la; però no: llueix de “rojigualda”, segons sembla després d’haver lluït durant un temps de groc i – segur – abans que algú la torni a pintar de groc i que després algú altre etc. Sincerament, i sense ànim ni d’ofendre ni de menystenir el patiment de ningú: trobo que hi ha d’altres indrets on dirimir aquestes qüestions, però ves què hi farem! Com que a això no estic en disposició de posar-hi remei, em dedico una estona a admirar el paisatge; els núvols que han anat creixent, sobre tot a les zones més altes – cap al puig Cerverís, sobre Pardines, i encara més a la capçalera de la vall de Núria – filtren els rajos del sol i generen uns jocs de llums i ombres francament bonics sobre uns prats que ara em semblen infinits i on pastura el bestiar amb la seva calma habitual.

Tota aquesta divagació em fa oblidar per moments que, tot i haver fet el cim, l’excursió no s’ha acabat ni de bon tros! Bruguera és a prop… però gairebé nou-cents metres sota meu, que es diu aviat. Així que començo a baixar per la carena de la serra de Conivella, tota herbada; en els trams de més pendent, per no forçar massa els genolls, em deixo caure en una mena de trot em temo que no massa elegant però al cap i a la fi efectiu. En algunes ressenyes he vist que és habitual trencar a mitja baixada directament cap a Bruguera, passant pel pla del Freixe; jo no obstant, intentant evitar desnivells massa acusats i com que tampoc no trobo un punt on aquesta alternativa sigui massa evident, opto per seguir rasos de Conivella avall fins que un tram per dins del bosc m’acaba situant als plans de Conivella (1.421m) on un pal informatiu d’Itinerànnia em confirma que vaig pel bon camí – la baixada se m’està fent tan llarga i feixuga que per moments tinc el temor de presentar-me a Ribes de Freser!

Panoràmica des de la serra de Conivella: les valls del Segadell i del Freser, amb l’olla de Núria coberta de núvols al fons

Ja amb la tranquil·litat de saber que no soc lluny del meu destí – i que el terreny que queda és més còmode: anar enllaçant camins de bon fer en un suau puja i baixa – em dedico a seguir plàcidament les marques grogues mentre gaudeixo d’un nou paisatge on s’alternen els prats, els camps de conreu i les clapes de bosc. Tant em relaxo que, a la zona del coll de la Pera (1.334m) m’embolico un parell de cops; en un, faig una involuntària drecera per una pista de desembosc, en l’altre, acabo vorejant uns sembrats fins a sortir a una pista que, ara sí, m’acaba deixant a la carretera de Ribes a Bruguera, ja no gaire lluny del poble. Hi arribo francament cansat, amb els turmells i els genolls adolorits, però amb la satisfacció d’haver completat la ruta, cosa que ja hauria signat a primera hora del matí!

 

Veure la galeria d’imatges