Del Brull a Sant Segimon

Del Brull a Sant Segimon

13 d’abril de 2019

Magnífica excursió per la solana del massís del Matagalls; prou llarga i amb un desnivell acumulat important, però en què l’esforç es veu recompensat per uns paisatges d’autèntica muntanya. Des del Brull, la ruta puja al Collformic enlairat sobre la riera del Pujol, i s’enfila encara més fins al turó del Faig de la Bandera, mirador local de primer ordre. Aquí comença un trajecte trencacames que porta a visitar la bellíssima clotada del torrent dels Rentadors, esquitxada de fonts;  l’ermita roquera de Sant Miquel de Barretons, bastida en un indret inversemblant; i el santuari de Sant Segimon, sempre a mig restaurar. Després de tornar a creuar el torrent, l’itinerari es passeja per la serra de Font Pomereta i acaba retornant al Brull en forta baixada pel rocam dels Esqueis.

Montseny, Editorial Alpina
Longitud 25 km. Desnivell acumulat 1.200 m. Pendent mig 10%
Altitud màxima 1.393 m. (al Coll Saprunera) Altitud mínima 884 m. (a Sant Martí del Brull)
Termes municipals El Brull i Viladrau Comarques Osona
Cartografia Editorial Alpina, escala 1:25.000

 

Per segona vegada en la mateixa setmana em decideixo a completar una excursió que havia deixat a mitges temps enrere; ho faig, a més, plantejant un canvi significatiu en la primera part de itinerari per fer-lo una mica menys extenuant sense que per això perdi atractiu. Així, enlloc de començar baixant a creuar la riera del Pujol per després remuntar per dins del bosc fins a travessar les infinites pastures de Serradussà, prendré el camí – més còmode, amb pendents més suaus – que segueix el SL-C 85.

L’església romànica de Sant Martí del Brull, punt d’inici de la ruta.

Inicio la jornada amb els rituals imprescindibles quan surto del Brull: fer el darrer cafè a Can Pasqual – si és cap de setmana i tenen obert, com és el cas – i intentar sense èxit fer alguna fotografia digna, amb el sol del matí ben de cara, de l’església romànica de Sant Martí del Brull (844m), punt d’inici de l’excursió; sempre he trobat que aquest temple, fet de pedra vermella i situat a peu de carretera, és un dels més atractius de tot l’extens catàleg del romànic montsenyenc. Vist per enèsima vegada, creuo la carretera i enfilo el vial asfaltat que, en suau pujada, es dirigeix al mas de les Planes; a la primera cruïlla tombo a la dreta per seguir sobre asfalt, encarat al puig Castellar. Poc després, un pal indicador del sender local em convida a baixar, ja per pista de terra, a trobar un camí que discorre paral·lel a la carretera de Collformic.

Aquest corriol, realment bonic i ben traçat, fou obert fa no pas gaire pels operaris de la Diputació de Barcelona – gestora del parc natural – amb l’objectiu d’enllaçar el Brull amb l’antic inici del SL a l’aparcament de la Castanyera; de fet, no apareix en el meu mapa i el vaig descobrir per casualitat, temps enrere, fent aquest mateix trajecte en sentit contrari. En gaudeixo, tot travessant un bosc d’alzines; de tant en tant se m’obren les vistes cap a la profunda vall de la riera del Pujol, que davalla cap a Aiguafreda, amb els cingles de Bertí sobresortint al fons entre la boira que aquest matí cobreix la vall del Congost i la plana de Vic. Finalment, després d’un llarg tram de puja i baixa, creuo la carretera i continuo per la pista – ara de nou asfaltada – que de pla i en pocs minuts porta a la propera casa de la Castanyera (893m); es tracta d’un masia força gran, ben arranjada i presidida per una enorme creu de pedra – que a mi, ho admeto, em dona un xic de mal rollo – i que des de fa temps pertany al Cottolengo del Padre Alegre.

Tampoc m’hi entretinc gaire; segueixo l’asfalt, de pla, i de seguida arribo a la casa rural de la Morera (887m). Construïda amb la mateixa pedra roja que l’església del Brull, és un mas prou bonic que funciona com a equipament del parc natural i on – en puc donar fe! – un s’hi pot allotjar i oblidar-se durant un temps de la civilització. Mentre em passen bons records pel cap continuo caminant; l’asfalt ja és història i ara el camí es dreça força i fa una llarga marrada per salvar el torrent de Riudeboix. Al cap d’una estona, un senyal em porta a atansar-me a l’ermita de Santa Maria Mitjancera (1.057m), situada sobre el camí i molt a prop de la carretera, al costat de la casa de Fontdefaig. És un petit edifici, construït a mitjans del segle passat, que combina la pedra i la fusta amb força bon gust. Uns bancs per seure – no cal dir que els aprofito, que la primera pujada del dia ha fet mal! – i una font que no raja completen un paratge francament agradable – i més que ho seria si no se sentís el soroll dels cotxes!

Toca seguir; ara la pujada és més suau i no trigo a trobar-me davant la font del Faig (1.067m), tancada amb una aixeta i amb una bassa annexa que apareix completament buida. M’hi aturo tan sols un moment abans de continuar remuntant per entre un alzinar que ben aviat deixarà pas a la fageda, encara despullada al mes d’abril. Això permet que s’obrin panoràmiques cap al fons de vall a la vegada que el camí emprèn un descens per creuar la riera del Pujol – que en aquest tram rep també el nom de torrent de la Fageda –  i situar-se al vessant contrari, on es reprèn l’ascensió. Unes quantes llaçades, que faig a bon ritme, m’acaben de deixar davant mateix de l’aparcament de Collformic; abans, però, compleixo amb un altre ritual obligat quan soc per aquestes contrades: prendre el corriol que, en pocs minuts, baixa per dins de la fageda fins a la font de Bosch i Jover (1.100m) –  anomenada en el mapa de l’Alpina i en els senyals de la Diputació com a font de Collformic. Sigui com sigui, raja en un indret molt bonic que fins i tot en cap de setmana permet gaudir de certa tranquil·litat a tocar mateix del massificat coll, amb els seus cotxes i el seu restaurant.

Reprenc la marxa i, només arribar a les envistes de la carretera, opto per fer una volta extra – els dies ja allarguen i això permet aquests excessos – per arribar-me al proper turó del Faig de la Bandera. Agafo la primera de les tres pistes que surten del coll i que està tancada amb una cadena i un cartell que avisa de “perill, brau”; el cert és que no hi ha res a témer: fa referència al bestiar que pastura amb toca la tranquil·litat del món a les finques de Serradussà i del Burguès. Vaig pujant mentre gaudeixo d’una esplèndida panoràmica de la vall per on he caminat fins ara i del massís del Matagalls; així, gairebé sense adonar-me’n, arribo al collet de les Bigues (1.211m), ja a la carena.

Precisament ara toca tombar i remuntar aquesta carena, entre rocam i boix – dedico una estona a comprovar que, si més no de moment, la maleïda eruga defoliadora no hi ha fet acte de presència, si bé tot sembla qüestió de temps. Les panoràmiques – no del tot bones en aquesta direcció a causa de la boirina –  s’estenen cap al sud i l’oest, des del pla de la Calma i el Tagamanent fins als cingles de Bertí, Sant Llorenç del Munt la plana de Vic i el Moianès. Un darrer tram d’ascensió i ja soc al turó del Faig de la Bandera (1.285), conegut també com a turó de Collformic. De fet, faig parada i fonda allà on em sembla que es troba el punt més alt de la carena, ja que no hi ha cap element que l’identifiqui. En tot cas les vistes són magnífiques: davant pel davant, la majestuositat del massís del Matagalls amb la creu al capdamunt; a ponent, amb el cel enterbolit, el Bertí, el Moianès i la plana de Vic amb el teló de fons de la neu caiguda als Pirineus dies enrere; al sud, el pla de la Calma, amb el Tagamanent i l’enorme puig Drau. Cal desplaçar-se uns metres, emprenent ja el descens, perquè la vegetació permeti obtenir visió cap al sud, on s’obre la vall de la Tordera entre la Calma i el turó de l’Home; al fons, el Montnegre apareix mig difuminat per la boirina que també enteranyina el cel la depressió Prelitoral.

Panoràmica des del turó del Faig de la Bandera: el Matagalls, amb la casa de Sant Andreu de la Castanya als seus peus.

Havent dedicat una bona estona a posar nom a cada muntanya i a cada poble on arriba la vista, inicio la baixada. El camí, fitat, sembla per moments que sigui empassat per les mates de boix, però només és qüestió de paciència acabar sortint al pla de l’Ase Mort (1.205m). En aquest paratge – que sempre es mostra dessolat, mig cremat, quan no és pel fred ho és pel sol – enllaço amb la transitada pista que travessa tot el pla de la Calma, des de Collformic fins a Tagamanent, i per on passen infinitat d’itineraris muntanyencs. Adéu momentani, doncs, a la tranquil·litat: en pocs minuts em creuaré una bona colla d’excursionistes, corredors, ciclistes i algun que altre cotxe, fins que finalment arribo a Collformic (1.142m), a la carretera de Seva a Palautordera; és un indret estratègic, cruïlla de pistes – a Serradussà, a la Calma, a la Castanya, a Sant Segimon – i punt de partida de l’ascensió més curta fins a la creu del Matagalls. Això – i la presència del restaurant – ho converteixen en un espai molt concorregut i fins i tot massificat quan cau la primera nevada de l’hivern.

Tampoc no m’hi estic gaire estona abans de creuar la carretera, pujar diversos trams d’escales i fer la visita de rigor a la creu dels Carlins per, tot seguit, emprendre l’ascensió – que sempre se’m fa feixuga –  per la carena dels Roures, que tot i el seu nom és majoritàriament rocallosa i pelada i on el sol hi escalfa de debò. Quan creuo per segona vegada la pista que mena a Sant Segimon aprofito per aturar-me i gaudir del paisatge, a la vegada que intento mantenir els pulmons dins de la caixa toràcica: identifico la vall de la Tordera, amb la casa de Sant Andreu de la Castanya en primer terme; el turó Gros, darrere del qual s’amaga ara el cim del Matagalls; la vall de la riera del Pujol amb la plana de Vic al fons…

Per sort el pendent se suavitza poc després, just quan flanquejo el turó d’en Bessa i poc abans d’arribar als bellíssims prats del pla de la Barraca (1.368m), punt de parada obligada en la pujada al Matagalls des de Collformic, abans d’afrontar el duríssim tram del turó Gros. Les meves cames i els meus pulmons agraeixen que la ruta no segueixi en aquella direcció sinó que tombi a l’esquerra – just a l’altura de la poua de neu que presideix el pla i que bé que mereixeria un plafó explicatiu de com s’ho feien per conservar la neu caiguda a l’hivern i baixar-la després a les valls – i s’allunyi per camins poc transitats cap al sot per on discorre el torrent dels Rentadors.

El pla de la Barraca, als peus del Matagalls i el turó Gros.

Aquí comença – possiblement – el tram més bonic de l’excursió; també, si més no a l’inici, el més perdedor si no es llegeix correctament el mapa. De seguida soc en un collet on, a mà esquerra i al fons d’un clot, veig la font dels Garriguencs; no m’hi acabo d’arribar perquè hi ha bestiar pasturant-hi i tampoc és qüestió de molestar – això sí, de la fotografia de rigor no se’n lliuren! Toca buscar el corriol – ignorat en el mapa – que baixa en sentit contrari, mig tapat per la vegetació i encarat al Matagalls, a trobar el torrent dels Rentadors a la vora del pla de la Gavarrera (1.335m). Aquest és un d’aquells indrets que no s’obliden fàcilment: uns prats magnífics, isolats, enclotats a tocar del torrent que baixa tot fent saltirons, i presidits per dues fonts: la font Clareta – per la seva advocació a Sant Antoni Maria Claret – i la font de la Sardana.

La font Clareta, al pla de la Gavarrera, sobre el torrent dels Rentadors.

Després d’extasiar-me una estona amb tanta bellesa – aprofitant, a més, que estic sol com un mussol – començo a resseguir el torrent de Rentadors pel seu marge esquerre, aigües avall, entre un terra de fullaraca. Em dedico a fer unes quantes fotografies – d’aquelles que mai no fan justícia – mentre pujo i baixo a la llera del riu, per on l’aigua s’esmuny formant petits saltants i gorgs. Travesso al marge contrari per veure la font dels Manlleuencs i finalment – després d’endur-me un ensurt d’allò més tonto quan un llangardaix de mida generosa se’m creua, ben despistat jo, just per davant – acabo sortint a la pista del Collformic a Sant Segimon just on aquesta travessa a gual – uns metres més avall hi ha una passera de fusta un pèl precària – aquest torrent dels Rentadors (1.294m).

La nova pista – que prenc a la dreta – segueix en paral·lel al torrent, que va quedant cada vegada més en un pla inferior; no en va, pocs quilòmetres més avall, s’engorja per acabar formant el meravellós saltant del gorg Negre. Ben aviat, però, després d’un revolt on creua un sot secundari, deixo la pista i agafo un camí ben fitat que es torna a enfilar, entre faigs i matolls, a la vegada que les panoràmiques es comencen a eixamplar de nou. Uns minuts de còmoda pujada i ja soc al coll Saprunera (1.393m), un planell herbat obert en la carena que davalla del Matagalls cap a Sant Segimon i que constitueix una altra opció habitual per pujar fins a la Creu. Des d’aquest punt hi ha una bona visió de la capçalera del torrent de la Font de Matagalls, on sobresurten el rocam dels Salaverds i el marcadíssim coll d’Ordials – nota mental: tinc pendent fer el Matagalls per Ordials i el sot de les Cordes!

A partir de coll Saprunera segueixo els pals indicadors del PR que va cap a Viladrau per Sant Segimon, tot carenejant, ara de baixada. En la distància distingeixo l’ermita de l’Erola, la gran casa de Can Gat i el poble de Viladrau; més lluny, cap al nord, les cingleres de les Guilleries i les neus del Puigmal; a l’altra banda de la vall dels Rentadors, el turó del Pou d’en Sala, la serra de Font Pomereta i el turó d’en Bessa. I així d’entretingut arribo davant per davant de l’ermita de Sant Miquel dels Barretons (1.305m), on m’acosto per un corriol obert a la roca. És una construcció senzillíssima – de fet, sembla més un corral que no pas una ermita – que té l’encant d’estar penjada al capdamunt d’un esperó rocallós que cau a plom sobre el santuari de Sant Segimon. M’hi entretinc una estona, observant l’indret – espectacular! – i comprovant des de les altures com la restauració de Sant Segimon la deuen estar fent els mateixos que construeixin la barcelonina Sagrada Família.

Després d’uns minuts de repòs començo la baixada cap a Sant Segimon. El camí tradicional – vertiginós – queda tallat per les obres i un senyal em convida a no passar-hi, de manera que no em queda més remei que seguir les marques del PR i davallar per un tram rocós i força dret, intentant buscar els millors passos – en alguns punts és visible com s’ha fixat el terra amb ciment – fins a sortir per un tram d’escales al coll de les Tres Creus (1.226m); no és que sigui un descens perillós – si més no en sec – però cal prendre-se’l amb certa calma. Al coll de les Tres Creus retrobo la pista de Collformic; les creus –  metàl·liques – hi són, però l’enorme antena col·locada pocs anys enrere just a tocar treu cert encant a l’indret.

Sant Segimon (1.230m) ja és molt a prop, a mà dreta. M’hi acosto, i tot i que hi he estat un munt de vegades em segueix sorprenent per les seves dimensions i la seva bellesa: la imatge del campanar aixecant-se sobre la resta del conjunt, clavat tot ell en la roca, és fenomenal! Fa pocs anys que van reobrir la seva antiga hostatgeria – ara en diuen “la Posada” – així que aprofito per entrar-hi, seure una estona i fotre’m al cos una bona dosi de sucre i cafeïna abans d’afrontar el darrer tram de l’excursió.

El santuari de Sant Segimon, en permanent procés de restauració.

Amb les bateries recarregades desfaig el breu tram de pista que separa de les Tres Creus. Des d’aquest punt, fixant-s’hi una mica, es veuen les fites – també hi ha marques de pintura – que permeten seguir el corriol, un pèl brut, que davalla a creuar el fons de vall, un pèl per sota de l’agulla de roca coneguda com a Castellfitó, ben visible des del camí. Quan hi arribo, em trobo que el torrent dels Rentadors (1.108m) porta més aigua que les altres dues o tres vegades que l’he creuat en aquest punt… i tampoc és que hagi plogut tant en els darrers dies! Això és meravellós a l’hora de gaudir del paisatge – altra vegada captivador – però complica un xic la feina de creuar el riu: després de buscar el millor lloc on fer-ho, aconsegueixo arribar a la riba contrària sense mullar-me – gaire – els peus; això sí, com que he travessat sortint-me del camí em toca fer una breu grimpada per recuperar-lo.

De nou al corriol, deixo a la dreta el ramal que baixa cap al gorg Negre i començo una pujada que, a aquestes altures de l’excursió, ja em resulta fatigosa; especialment en el darrer tram, on el camí es dreça de valent entre el rocam a la vegada que les vistes sobre tota la vall, presidides per la silueta de Sant Segimon, esdevenen realment esplèndides. Així arribo al coll de Font Pomereta (1.243m) – collet de Sant Miquel en el mapa de l’Alpina – on enllaço amb la pistota que, entre prats, prové del pla de Cinc Sous, sota el turó d’en Bessa. Podria prendre-la en aquest sentit i fer drecera per la carena de Font Pomereta però, com que vaig bé de temps i la part més difícil de l’excursió ja està feta, accepto la invitació a agafar-la en direcció nord, on fa una llarguíssima llaçada per l’interior del bosc, passa per la cabana de Fontsavellar (1.253m) – cada vegada que la visito la trobo més engolida per la vegetació – i acaba portant sense pèrdua possible a la popular font Pomereta; tot plegat un passeig ben plàcid que em permet descarregar una mica les cames després de tant de puja i baixa.

A font Pomereta (1.184m) faig la darrera pausa del dia. És una font ben arranjada, que raja en un sot salvat per un revolt de la pista. Està ornada amb una creu i una rajola – força deteriorada – amb uns versos; fins avui, després d’haver visitat uns quants cops aquest paratge, no m’havia adonat que la rajola en qüestió llueix l’escut de l’Agrupació Excursionista de Granollers! De fet, el topònim “Pomereta” el vaig escoltar per primer cop una matinada de novembre de 2014: era la meva primera participació en la travessa Matagalls – Granollers que organitza l’AEG… i a causa de la llevantada – quin dia! –  fou el primer cop en vint-i-cinc anys que no es va poder arribar fins a la Creu, de manera que l’organització va substituir el tradicional traçat des de coll de Bordoriol per la pujada del Brull a Collformic per la carena de Font Pomereta.

Panoràmica des del coll de Font Pomereta: Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons i la carena de coll Saprunera.

Aquest traçat és el que, en bona mesura, em permet retornar al Brull. Hi enllaço poc enllà de la font i, uns minuts més tard, tombo per un corriol fitat que baixa amb ganes pel pla de la Castanyera (1.109m) i la zona coneguda com els Esqueis. Es tracta d’un descens sobre roca, no pas difícil però sí cansat perquè el pendent és considerable; a més, el faig a l’estil falangista, és a dir, de cara al sol, de manera que ni tan sols tinc l’excusa d’aturar-me per fer fotografies. Finalment entronco, sota el puig Castellar, amb el SL del matí que em porta a trepitjar l’asfalt i a arribar novament a l’església de Sant Martí.

 

Veure la galeria d’imatges