12 de juliol de 2018

Excursió sense massa complicacions que permet conèixer alguns espais naturals encara força ben conservats en un entorn tan humanitzat com ho és la costa del Garraf. A l’anada, per l’interior, s’alternen les vinyes amb els boscos de pi blanc, esquitxats d’elements d’interès patrimonial entre els quals les ruïnes del castell de Miralpeix o les masies de Can Bruguera i Can Girona. A la tornada, sempre arran de mar, es gaudeix d’un paisatge sorprenent de cales pedregoses i penya-segats calcaris que acaben a la zona humida de la desembocadura de la riera de Ribes, just al final del passeig marítim de Sitges.

Longitud	24 km.	Desnivell acumulat	350 m.	Pendent mig	3%
Altitud màxima	104 m. (al castell de Miralpeix)		Altitud mínima	0 m. (a les platges i cales)
Termes municipals	Sitges, Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú		Comarques	El Garraf
Cartografia	Parc del Foix i Parc d’Olèrdola. Editorial Piolet, escala 1:20.000

 

Dijous de juliol. S’anuncien tempestes al Pirineu, de manera que opto per anar cap a la costa buscant la frescor de la marinada i amb la idea de remullar-me a la platja. Trio una excursió que feia molt de temps que tenia pendent i que, per vet a saber quin motiu, havia anat posposant.

Em costa matinar gairebé tant com aparcar – de franc, s’entén – a Sitges, de manera que no començo a caminar pas gaire d’hora. Ho faig a mig matí i, per tant, sabent que a la primera part de l’excursió passaré calor de la bona. Abans de posar-m’hi, a més,  toca refer una mica els plans: mentre buscava on deixar el cotxe he vist – encara bo! – que la zona del camí dels Capellans, per on pensava sortir del poble, està tancada i barrada i en ple procés d’urbanització. Sitges no es cansa de créixer, i no sempre de bona manera.

Fet el passeig pertinent per evitar la zona blava, em situo a l’ermita de Sant Sebastià (16m), a tocar del cementiri; de fet, entro al mateix fossar per fotografiar l’esglesiola sense que m’enlluer­ni el sol. Es tracta d’un temple típicament mediterrani, blanc i senzill, prou bonic. Davant seu s’obre una placeta – amb un pretensiós “beach club”, o sigui, un bar caríssim amb quatre hamaques i un personal malcarat –  que serveix de mirador; m’hi entretinc uns minuts observant com es van omplint les platges: la de Sant Sebastià a ponent, als peus del casc antic de Sitges; la dels Balmins a llevant, amb el port d’Aiguadolç al darrere.

Finalment començo a caminar. Baixo a la platja i enfilo cap al monticle on s’alcen els edificis més emblemàtics de la vila: el Cau Ferrat, el palau Maricel i l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. L’indret té un encant inqüestionable tot i els grups de turistes que ho envaeixen tot fins al punt que em trobo uns nuvis – vestits per a l’ocasió – obrint-se pas gairebé amb els colzes. Arribo a la platja de la Fragata i enfilo a bon ritme el passeig marítim, a aquestes alçades dit passeig de la Ribera (3m), on proliferen d’igual manera la venda ambulant i els cartells que la prohibeixen: aviam si us pensàveu que això era patrimoni barceloní! Es van succeint les platges clòniques delimitades per espigons clònics: la Ribera, la Bassa Rodona, l’Estanyol, la Riera Xica. Al passeig hi ha alguns edificis d’estiueig d’estètica modernista, però les ganes de fugir de la gentada fan que tampoc m’hi fixi gaire. Finalment trobo la cruïlla amb el carrer Gaietà Benaprès per on tombo, tot abandonant la platja, camí del santuari de la Mare de Déu del Vinyet (8m); hi arribo poc després. M’hi aturo uns minuts a reposar mentre m’imagino com devia lluir l’església – d’aires neoclàssics, encara que sembla que la devoció per la seva Verge ve de força antic – aïllada, abans de la construcció d’aquest eixample de cases baixes amb piscina però sense personalitat que és la barriada del Vinyet.

Ajudant-me del mapa busco la millor alternativa per enllaçar amb la ruta que tenia inicialment dissenyada. Creuo l’antiga carretera comarcal, vorejo la urbanització de les Cases del Sord i, tant bon punt m’ho permeten les tanques de les obres, deixo de trepitjar asfalt mentre m’enfilo suaument entre matolls i algun pi – un parell de barraques de vinya fan pensar en antics conreus – ajudat pels pals que senyalitzen un dels anomenats “circuits inclusius”: itineraris pensats per a acostar la pràctica de l’esport a persones amb dificultats físiques o intel·lectuals. Així arribo al collet de la Cisterna (53m) i enllaço amb una pista ampla que ben aviat deixo – per sort, perquè el sol hi cau de pla! – per endinsar-me al bosc de Can Bruguera, una pineda de pi blanc característicament mediterrània.

Finalment em trobo, envoltat de vinyes, davant de Can Bruguera (44m), on tenia pensat arribar des de la banda de Santa Bàrbara. Un altre dia serà… si l’especulació urbanística ho permet – el que llegeixo a posteriori sobre tales d’arbres i protestes veïnals no permet ser gaire optimista. La masia, que es troba per pocs metres en terme de Sant Pere de Ribes, té torre annexa i llueix prou tot i que és evident que ha estat notablement restaurada i modificada, en part precisament per aïllar-se de mirades tafaneres com la meva. Domina una plana típicament penedesenca des d’on es divisen, entre la calitja estiuenca, el poble de Sant Pere i les muntanyes del Montgròs – que separa les valls de Ribes i Canyelles –  i de Miralpeix.

Per deixar enrere Can Bruguera em toca sortir uns metres a la carretera de Sitges a Sant Pere de Ribes i, tot seguit, enllaçar amb un camí pedregós i mig perdut entre les vinyes que, després d’uns centenars de metres, permet saltar – literalment! – a la riera de Ribes (18m) gairebé sota la casa del Mas d’en Bosc. La riera és d’aquelles que baixen seques si no és després d’un episodi de pluges fortes; això em permet caminar per la llera mateix – s’agraeix l’ombra del minso bosquet de ribera, perquè a aquestes altures la calorada ja és considerable i la suada proporcional. Intento posposar una mica el sortir a la pista, cosa que inevitablement he de fer no massa més endavant per voltar unes instal·lacions d’aeromodelisme i acabar arribant, pocs minuts més tard, al camí d’accés – barrat amb una tanca i un munt de cartells que prohibeixen el pas – a l’antic autòdrom de Terramar. Com ja em temia, em quedo sense poder entrar a xafardejar aquest circuit oval, una mena d’Indianapolis del Garraf, inaugurat el 1923 – llegeixo que fou el tercer de tota Europa i el quart a nivell mundial – i sembla que ara en procés de recuperació ja veurem si reeixida, que a més amaga al seu interior la bonica masia – bonica si més no a les fotografies que he pogut consultar a la xarxa! – del Clot dels Frares.

En tot cas, toca seguir amb la ruta tot creuant de nou la carretera i anant a buscar la propera masia de Can Girona (19m). Aprofito que la porta que dona al pati està oberta per treure-hi el nas, intentant no molestar gaire: és un edifici agradablement arranjat, de façana emblanquinada i finestres amb llindes de pedra i elements d’estètica gòtica. Ara funciona com a agrobotiga de productes ecològics i de proximitat, però la música que arriba del seu interior i la roba estesa denoten que no ha perdut la seva funció com a habitatge.

A Can Girona comença l’única pujada mínimament seriosa del dia, que m’ha de portar al turó de Miralpeix. Es fa per un camí pedregós i per moments força costerut – la calorada i el canvi de ritme després de tanta estona caminant de pla tampoc no ajuden a fer-la de més bon portar  – que, això sí, ofereix de tant en tant l’ombra dels pins. Al cap de no gaire el corriol ja planeja i de seguida arribo a les ruïnes del castell de Miralpeix (104m). Sorprèn que una localitat turística com ho és Sitges no s’hagi pres la molèstia de senyalitzar d’alguna manera aquest element patrimonial del qual en queda poca cosa (uns murs mig aterrats, la base d’una torre i una cisterna) però que – segons la Viquipèdia, que tot ho sap – guarda una història que es remunta al segle XI.

El camí segueix, baixa a un coll i torna a pujar fins a una edificació de la qual els mapes no ofereixen nom però que arreu he vist citada com a Far de Miralpeix (101m). Es tracta d’una construcció sense cap atractiu – com una nevera vista per darrere, vaja –  ni funció aparent, plena de pintades de tot tipus, però des de la qual les panoràmiques són tan àmplies com diverses: a la banda interior sorprèn l’extensió de les vinyes, mentre que mirant cap al mar la bonica perspectiva del poble de Sitges contrasta amb la lletjor de les urbanitzacions i del verd artificial del camp de golf de Terramar, que és just al davant.

Abans de carenejar en direcció a Vilanova, el mapa i alguna ressenya que he llegit prèviament – cap indicació sobre el terreny – em fan baixar uns pocs metres per la solana fins a trobar-me amb l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia (92m). De nou cap informació de l’indret, que d’altra banda pateix un grau de degradació inadmissible: no hi ha dubte que, si encara s’hi du a terme alguna mena de ritual, no es tracta precisament de batejos i casaments. Això sí, la porta oberta del temple – enormement senzill – em permet entrar-hi i gaudir, grafits a banda, d’una estona d’ombra per beure i descansar.

Al cap de pocs minuts torno a ser al Far per enfilar el camí que, primer prop de la carena i després clarament decantat a l’obaga, transita per la boscúria d’aquesta muntanya de Miralpeix vorejant­ el seu modestíssim sostre: el Fitó, de tan sols 109m d’altitud. Es tracta d’un trajecte prou bonic, amb algunes marques de pintura que em permeten deixar-me portar sense mirar el mapa i que no té res a envejar a molts camins del proper parc natural del Garraf. De tant en tant reapareixen la vinya i les panoràmiques cap a la vall de Sant Pere de Ribes; més endavant el camí tomba cap al sud pel fondo d’en Milhomes per acabar sortint a una pista àmplia per on uns cartells informen que hi transita el “camí pedalable de la Costa del Garraf”.

Aquest nou vial, però, em resulta massa ample i assolellat. Dono un cop d’ull al mapa i decideixo anar a buscar el que hauria de ser un sender local – certament més endavant apareixeran velles marques de pintura i, encara més tard, pals indicadors del “sender de les Cales”. En un continu però suau puja i baixa, transito per la zona boscosa coneguda com els Colls. La successió de camins, amples i pedregosos, em porta a trepitjar durant uns metres l’asfalt de l’horripilant urbanització Residencial Casa del Mar (25m) – cotxes cars, senyors amb vestit i corbata a més de 30ºC – abans d’emprendre el darrer tram de SL en què la via del tren ja se sent a prop i comença a deixar-se veure la costa entre els turons; sobre un d’ells oneja una enorme bandera amb els colors de l’arc de Sant Martí, més endavant entendré per què. Finalment creuo el ferrocarril i arribo al barri de Mar de Vilanova i la Geltrú. Allà em trobo amb les marques del GR 92, que seguiré a la tornada, però abans opto per acabar de baixar a la propera platja de Sant Cristòfol (2m) no sense abans donar un cop d’ull a l’ermita del mateix nom, una esglesiola senzilla rehabilitada al segle XIX per un “indiano” vilanoví. Ben a prop hi ha el far – aquest sí, dels de fer llum – i, ja a la platja, les restes de l’antic molí del Mar, construcció peculiar que funcionava amb l’energia de les onades però que amb el temps ha quedat uns quants metres terra endins.

Aprofito l’arribada a Vilanova per recuperar forces – falta em fa, el darrer tram sota la solana m’ha deixat al límit del cop de calor – amb una bona orxata acompanyada no de fartons, sinó d’un generós aire condicionat i, i com que vaig bé de temps, dedico uns minuts a passejar per l’espigó de llevant del port de Vilanova i la Geltrú (1m). A una banda observo la característica xemeneia, visible des de ben lluny, de la central tèrmica de Cubelles, que justament aquests dies s’està començant a desmantellar no sense polèmica amb els qui la volen conservar com a element patrimonial; a l’altra, enllà de la desembocadura canalitzada del torrent de la Piera, la citada platja de Sant Cristòfol, força ampla i amb un recuperat conjunt de dunes prou interessant.

Toca emprendre la tornada. Fa calor, però la marinada i la perspectiva d’un bon bany la fan suportable. Desfaig camí fins a les primeres marques del GR i el començo a seguir en direcció a Sitges. Val a dir que en aquest tram el sender marcat és excessivament conservador – cosa que passa sovint a casa nostra, i encara més en el cas del vetust GR 92 – i es limita a seguir gairebé sempre a tocar de la línia del ferrocarril. En molts punts jo optaré per deixar-lo ni que sigui breument per acostar-me tot el possible a la costa i intentar copsar-ne el màxim de detalls, que n’hi ha molts i d’una bellesa que tampoc no m’esperava.

La punta Llarga (8m) m’avança el paisatge que m’aniré trobant fins que torni a ser a Sitges: penya-segats calcaris, no massa alts però prou bonics, que amaguen cales de còdols que han romàs alienes a la urbanització salvatge tan habitual a les nostres costes. Accedir-hi requereix caminar una bona estona sota el sol, i això fa que estiguin poc concorregudes fins i tot en ple mes de juliol. En el primer tram, abans de la punta Grossa (24m), hi ha la cala del Barco i l’esplèndida i gairebé deserta cala Xica. Aquí m’he de resistir al desig de capbussar-me: vull fer-ho una mica més enllà, quan ja em quedin pocs quilòmetres per acabar l’excursió.

Passada la punta Grossa apareixen la cala dels Gegants, la punta de la Desenrocada i la platja de l’Home Mort (0m). Tot aquest sector és un espai emblemàtic per a la comunitat LGBTI, que el va fer seu ja fa dècades aprofitant-ne la complicada accessibilitat en temps en què aquests col·lectius eren tractats com a delinqüents. Banderes amb l’arc de Sant Martí – la que he vist des dels Colls domina la platja –  i els únics dos xiringuitos de la zona hi donen la benvinguda enmig d’un ambient de pau absoluta. Ara ja no me’n puc estar i a la platja de l’Home Mort mateix decideixo gaudir d’una bona remullada (nota mental: en cales de còdols, millor deixar la tovallola a prop de l’aigua… quin mal de peus!) i descansar una estona

Refrescat reprenc la marxa, altra vegada en paral·lel a la via del tren – cada vegada que en passa un tremola tota la muntanya! Passo sobre la platja de Rosés i una breu pujada em situa a l’extrem de la punta de les Coves (25m) des d’on les vistes són magnífiques: a ponent, tota la successió de penya-segats per on acabo de passar; a llevant, la vila de Sitges, el port d’Aiguadolç i les muntanyes de Garraf. El sol ha anat de baixada i la calor ja és menys sufocant.

A la punta de les Coves s’acaben els penya-segats. Una ràpida baixada i ja soc a l’aparcament de l’antiga discoteca Atlàntida, on trobo tres o quatre caravanes amb suposada estètica “hippie”. El tram d’asfalt que segueix és desconcertant: a la dreta, la platja de Santa Margarida, pedregosa com poques, on – com en la majoria de les que l’han precedida – es practica el naturisme i es banyen els gossos sense que cap ordenança municipal hi vagi a molestar; a l’esquerra, el camp de golf ple de gent d’aquella que no perd les bones formes ni en errar un “putt”.

I al final de la platja, la darrera sorpresa del dia: la desembocadura de la riera de Ribes (0m): una zona humida que contrasta amb la sequedat extrema de la mateixa riera pocs quilòmetres amunt i que ofereix boniques escenes amb aus aquàtiques que soc incapaç d’identificar més enllà d’uns ànecs que gairebé es deixen tocar per la canalla. La llengua de terra que sovint barra el desguàs de la riera resta un parell de pams sota les onades i la imatge de la gent “caminant sobre les aigües”, com messies en xancletes, és realment curiosa. Per al que em queda, jo ja ni tan sols m’hi trec les botes.

El que em queda, tot sigui dit, es fa interminable: després d’un parell d’hores entre platges gairebé verges, l’infinit passeig marítim amb els seus espigons sembla que no es vulgui acabar mai. Però finalment em trobo amb el mateix paisatge del matí: els manters jugant al gat i a la rata amb la policia, els turistes ara ja amb vestit de passeig i sopar a la terrassa, l’església i el Cau Ferrat i, per últim, Sant Sebastià.

 

Veure la galeria d’imatges