I, mentre seguim confinats, arribarà la primavera

I, mentre seguim confinats, arribarà la primavera

Escrivim aquestes línies durant el setè dia de confinament amb motiu de l’epidèmia causada pel tristament famós coronavirus. De fet, a efectes oficials només és el cinquè, però els qui tenim criatures a casa vam posar el comptador a zero quan es van tancar les escoles i el món se’ns va venir a sobre; a més, va ser aquell divendres quan vam haver de prendre la decisió de suspendre temporalment les activitats d’En Ruta.
Portem, doncs, gairebé una setmana tancats a casa; i tot apunta que ens en queden unes quantes més. I, si ara ja ens pugem per les parets, us podeu imaginar que la segona cosa que farem quan finalment aquest malson acabi – la primera serà omplir de petons i abraçades la gent que no haurem pogut petonejar i abraçar durant tant de temps – serà sortir a fer muntanya.
Arribat el moment descobrirem, qui sap si amb sorpresa, que tot haurà canviat però que, en realitat, tot seguirà igual. Com cada any, haurà arribat la primavera i els prats de muntanya que vam deixar nevats ens apareixeran florits; els rius baixaran cabalosos pel desglaç i els camps lluiran els seus colors més llampants; i tots els animalons, endormiscats el darrer cop que vam trepitjar el bosc, hauran reprès la seva activitat frenètica després del fred de l’hivern. I tot plegat haurà passat com sempre, indiferentment que nosaltres no haguem estat allà per veure-ho, fotografiar-ho i enregistrar-ho.
L’ésser humà és una anècdota. Si concentréssim tota la història de la Terra – quatre mil cinc-cents milions d’anys mal comptats – en un sol dia, els nostres avantpassats no s’haurien posat dempeus fins que faltés un segon per a la mitjanit. És cert que, en tant poc temps, hem causat tal impacte sobre l’esdevenir del planeta que ja ens hem dedicat fins i tot un període geològic: l’Antropocè. Hem modificat el clima, hem extingit espècies, hem arrasat ecosistemes. Però no ens creguem ni tan importants ni molt menys els amos i senyors de tot plegat: com haurà quedat demostrat, el món continua girant quan nosaltres ens hem d’aturar i seguirà fent-ho el dia que desapareguem com girava abans que féssim acte de presència.
De resultes de l’actual crisi – diuen – en sortirem diferents. O no, perquè com a espècie tenim certa tendència a no aprendre dels nostres errors. Però no fora mal moment perquè ens replantegéssim la nostra relació amb la Terra i amb la resta dels seus habitants. Perquè haurà quedat demostrat que ells poden continuar fent la seva perfectament sense nosaltres. I perquè, al cap i a la fi, que una bestiola d’uns pocs nanòmetres pugui posar de potes enlaire tot el nostre complex alhora que fràgil univers hauria de ser un motiu més que suficient com per abaixar-nos els fums.