Sovint la muntanya més propera és la menys coneguda i, en conseqüència, la menys valorada: això ocorre a la serra de Collserola la qual, malgrat concentrar en alguns punts una pressió de visitants absolutament desmesurada, amaga gairebé a tocar un munt de petites delícies que només són a l’abast d’aquells que es calcen les botes i s’endinsen en els seus camins coberts sempre de pins i d’alzines.

En aquesta ocasió recorrerem fonamentalment el territori de la vella parròquia de Vallvidrera, agregada primer a l’antic municipi de Sarrià i des de fa un segle a la ciutat de Barcelona. En un continu però còmode puja-i-baixa que tindrà com a punt culminant l’ascensió al Tibidabo – sostre de la serra i de la comarca del Barcelonès a la vegada que un mirador excepcional – trobarem antigues masies i residències d’estiueig modernistes; fonts – algunes de bellament enjardinades, d’amagades enmig de la boscúria – i arbres monumentals; i una sèrie d’elements patrimonials que contribueixen a explicar molts episodis de la història recent i no tan recent de Barcelona i, per extensió, de tot el país.