16 de setembre de 2019

Excursió relativament llarga però força còmoda que transcorre entre els darrers contraforts de la serra del Montnegre i la mateixa línia de costa. Després de recórrer la vila de Malgrat de Mar, la ruta s’enfila als turons de Montagut i d’en Serra i baixa a creuar la vall de Sant Genís –  amb la seva notable església parroquial – per pujar tot seguit fins al castell de Palafolls, que ofereix unes panoràmiques extraordinàries. A continuació l’itinerari baixa al poble de Palafolls des d’on, en paral·lel al riu, travessa les hortes de la plana deltaica de la Tordera fins a l’esplèndida zona humida de la seva desembocadura. Per últim, es ressegueix el front marítim, que conserva un interessant cordó de dunes, abans de retornar a Malgrat.

Longitud	25 km.	Desnivell acumulat	550 m.	Pendent mig	4%
Altitud màxima	218 m. (a la torre de Montagut)		Altitud mínima	0 m. (a les platges)
Termes municipals	Malgrat de Mar, Santa Susanna i Palafolls		Comarques	El Maresme
Cartografia	El Maresme. Institut Cartogràfic de Catalunya, escala 1:50.000

 

Fa tot just unes setmanes que he deixat la meva Granollers de sempre per instal·lar-me a Malgrat de Mar; en aquest temps he anat fent algunes sortides matinals per conèixer l’entorn, de manera que ha arribat el moment d’aprofitar un diumenge sense obligacions familiars per realitzar-hi una excursió en condicions. Em sento un xic estrany sortint a caminar – amb les botes i els bastons – des de la porta mateix de casa. Faig cap al centre de la vila, on he fixat – al carrer del Carme, davant mateix de l’ajuntament de Malgrat de Mar (3m) – l’inici “oficial” de la ruta; alguna vegada hauré de tractar aquests rampells obsessius-compulsius meus!

Podria començar l’itinerari fent camí cap a la sortida del poble en direcció muntanya, però abans vull recórrer alguns espais de Malgrat que trobo prou interessants; així, enllaço uns quants carrers per acabar pujant al turó del Castell (37m), convertit en parc urbà. El corona una torre, datada al segle XVI; llegeixo que quan la van restaurar, anys enrere, van treure’n – no sense polèmica ciutadana –  el niu de metralladores que la coronava des dels temps de la Guerra Civil. En tot cas, des del capdamunt del turó és gaudeix d’una bonica panoràmica del nucli urbà de Malgrat – amb la silueta imponent de l’enorme església de Sant Nicolau, coneguda com “la catedral de la costa”, en primer terme – així com dels turons que tanquen la població pel nord-oest i que després trepitjaré.

Baixo del turó del castell, travesso l’avinguda de la Costa Brava i de seguida em trobo els pals indicadors del sender de Santa Rita. Els segueixo, a tocar de la modesta riera de Palafolls i – després de creuar una gran esplanada on acostumen a córrer amos i gossos, amb tot el que això implica – aviat m’endinso en un bosc periurbà francament bonic, bàsicament de pins; un parell de rampes i ja soc al capdamunt del turó de Santa Rita (46m). Torno a tenir bones vistes de la carena que s’estén des del Montagut fins al turó d’en Serra, i que separa Malgrat de la vall de Sant Genís de Palafolls. L’indret més característic d’aquest petit oasi, no obstant, m’espera uns centenars de metres més endavant; és la capella de Santa Rita (39m), un edifici molt senzill, d’un blanc impecable, que sembla que en temps passats acollia un popular aplec.

Finalitzat un breu descens torno a trepitjar asfalt, ara durant una bona estona. Enfilo de la manera més ràpida possible en direcció a mar fins que arribo a la plaça de l’Àncora; aquí, just on desemboca la riera de Palafolls – que ha transcorregut soterrada uns centenars de metres –  puc creuar sota la via del tren i acostar-me a trepitjar la sorra de la platja de l’Astillero (1m). Es tracta d’un arenal enorme – d’aquests típics de la costa del Maresme, fantasia quasi eròtica de milers de turistes del centre i el nord d’Europa – situat davant per davant de la zona d’hotels de Malgrat; tot i que encara ens trobem acabant l’estiu,  el dia no acompanya i la platja és gairebé buida. Segueixo a tocar dels xiringuitos fins que arribo a l’altura d’una estructura de ciment i ferro situada prop de mig quilòmetre mar endins; és la Pilona, un dels símbols de la vila: una antiga plataforma on el mineral de ferro provinent de les mines de Can Palomeres – per on passaré poc després – era carregat als vaixells.

És moment de deixar la platja; creuo altra vegada per sota del ferrocarril i recorro tota l’avinguda dels Països Catalans, que acaba travessant de nou l’avinguda de la Costa Brava. Ja només em queda passar per sota de la carretera nacional i – per fi! – m’endinso al bosc, seguint els rètols indicadors de la ruta del turó d’en Serra. Segueixo la pista que porta cap a la masia de Can Palomeres – la casa, prou gran, es veu des de baix, enrunada i plena de pintades: quina llàstima! – però en el primer revolt la deixo per enfilar un corriol que va paral·lel al torrent – eixut – del mateix nom, entre canyissars i pins. Poc més amunt torno a enllaçar amb la pista just on es troba la més ben conservada de les boques de les mines de Can Palomeres (53m); tot i la brutícia i els grafits que hi ha per tot arreu, resulta interessant recórrer els metres de galeria transitables, on per cert habita una colònia protegida de rat-penats – o si més no això adverteix un cartell, jo no en trobo ni rastre! Pel que sé, tot i la munió de túnels que foraden la muntanya, les mines no van tenir mai una producció massa important i van quedar definitivament abandonades després de la Gran Guerra.

Aprofito per descansar una estona – no fa massa calor, però la humitat em fa suar de valent –  abans de continuar pujant, deixant trencalls a banda i banda; el pendent es dreça per moments a la vegada que es comencen obrir les vistes sobre la vall, amb el mar al fons. La pista esdevé corriol, canvia de vessant i acaba enfilant-se fins a les primeres cases d’una urbanització de dubtós gust – dubtós tampoc: és lletja i punt; en fujo, arribo dalt de la carena i tombo a l’esquerra, ja molt a prop del cim del Montagut (218m).  Aquest turó, que fa de divisòria entre els termes de Malgrat de Mar i de Santa Susanna, està coronat per una torre de l’antiga xarxa de telegrafia òptica en aparent procés de restauració, o si més no envoltada de tanques. L’indret, tot i la proximitat d’una caseta amb el que semblen instal·lacions elèctriques, té el seu encant perquè ofereix unes bones panoràmiques de la costa de Malgrat, del delta de la Tordera i de la veïna vila de Blanes, amb el turó del castell de Sant Joan al fons.

Tampoc m’hi estic gaire estona; el dia s’ha aixecat tristot, amb uns núvols baixos que espero que acabin escampant i em permetin gaudir de millors vistes més endavant. Deixo enrere la zona urbanitzada i – després d’un intent frustrat de carenejar entre pins: el camí que sembla que ho permet desapareix al cap de poc – flanquejo per la solana aquesta serra, darrer contrafort del massís del Montnegre. Aviat torno a pujar i de seguida em planto al capdamunt del turó d’en Serra (190m); val a dir que, en algunes de les seves escales, el mapa de l’ICC bateja aquesta muntanya com a turó de Valldejuli – nom que també apareix en alguns pals indicadors sobre el terreny –  i situa el turó d’en Serra en un indret indeterminat als seus peus, si bé tinc la impressió que aquest és el nom pel qual coneix el lloc la gent de Malgrat, de manera que m’aplicaré la dita castellana: “allá donde fueres, haz lo que vieres”.

Tot i que per la seva modestíssima altitud podria semblar el contrari, aquest pujol – coronat per un pedró on cada any la gent del Grup Excursionista Malgratenc diposita un pessebre – ofereix una panoràmica francament interessant, fins i tot en un dia de cel gris: al nord, la vall de Sant Genís, els embolicats i boscosos relleus del Montnegre i, darrere seu, el massís del Montseny; a llevant, la plana de la Tordera, on sobresurt el turó del castell de Palafolls i que s’estén fins a Blanes i el delta; i al sud, la línia de costa de Malgrat i Santa Susanna.

Després d’uns minuts contemplant un paisatge que em comença a resultar familiar – no és el meu Vallès, però tampoc em queixaré! – emprenc una baixada que, de primeres, resulta dreta i pedregosa i que s’encara a Malgrat; tant que per moments dubto si m’he saltat alguna cruïlla. Poc més tard, però, un trencant a l’esquerra em porta a planejar fins que salto a la cara nord de la muntanya i enllaço amb una pista que, de manera ja molt còmoda tot i que amb algun tram de baixada forta, m’acosta a la vall de la riera de Sant Genís. Abans d’arribar-hi busco on deu trobar-se, amagada entre la boscúria, la masia de Valldejuli, amb torre de defensa annexa; finalment desisteixo de veure-la: la finca es troba envoltada d’uns murs força alts i tampoc tinc ganes de ficar-me on sembla evident que no volen gaire visites; potser en una altra ocasió!

Un cop a la carretereta asfaltada que ressegueix la vall de Sant Genís, l’agafo a mà esquerra per acostar-me al proper veïnat de Sant Genís de Palafolls (45m); aquest és un nucli d’aire rural – en comparació si més no a les properes localitats de la costa – envoltat de camps de conreu on, per sobre de qualsevol altre element, sobresurt la bonica església de Sant Genís: un edifici d’origen romànic, en part fortificat i amb un elegant campanar gòtic. L’indret, curosament enjardinat, em convida – i jo sempre accepto les invitacions! – a seure i descansar una estona.

Ara toca desfer els darrers dos o tres-cents metres i recórrer tot l’asfalt que comunica Sant Genís amb la propera carretera nacional, que es creua per sota tot passant per la mateixa llera de la riera. A l’altra banda, amb l’ajuda del mapa, començo a enllaçar – a bon ritme, que ja m’he entretingut prou! – camins i pistes de bon fer a través d’un paisatge ondulat, dominat per l’horta: tomaqueres, pebroteres i un munt de “coses amb fulles verdes” que no sempre acabo d’identificar. Passo a tocar d’uns quants masos més o menys ben arreglats; prop d’un d’ells, que resulta ser Can Roca (59m), m’aturo uns instants per gaudir de la visió cap a la banda contrària de la vall, on a més del turó d’en Serra distingeixo el turó Gros de Miralles, amb la urbanització de la Ciutat Jardí – tan immensa com innecessària – a la seva falda.

Entre conreus i bosc – per moments sí que sembla que estigui al Vallès! – passo per la casa de Ciutadella (54m) i entronco amb el camí Vell del Castell, que es comença a enfilar; de fet, els murs de la fortalesa fa una bona estona que em guien com si fossin un far. En un rampell d’impaciència – que pago amb una bona suada extra –  no espero a arribar al corriol més habitual i fressat i prenc la primera drecera –  curta però molt dreta – que em permet remuntar la carena, boscosa i rocallosa; la recorro gairebé de pla i no trigo a ser davant mateix del castell de Palafolls (157m). Aquest edifici, que es veu – dalt del seu turó – des de bona part de la plana de la Tordera, sorprèn el primer cop que es visita per les seves considerables dimensions: no és una de tantes “torres de moros” com es poden trobar per aquestes contrades; és un senyor castell – hi ha parts de la construcció que es remunten fins al segle X – amb dos considerables recintes emmurallats, la corresponent torre de l’homenatge i l’obligada església dedicada a la Mare de Déu, tot plegat en desigual procés de consolidació i restauració.

Aprofito que el paratge té el seu encant per dinar-hi mentre gaudeixo del panorama. El dia ha aixecat una mica – tampoc es pot esperar un cel net i clar a tocar de la costa i a finals d’estiu – i la visió, que s’estén en totes direccions, és magnífica especialment cap a la vall de la Tordera, on s’alternen els conreus i les àrees urbanitzades; Blanes es veu ara molt a prop i en tota la seva extensió, des del mar i el turó de Sant Joan fins als boscos del Vilar, on és evident la cicatriu del foc de 2016.

Quan ja n’he tingut prou, em torno a posar en marxa; agafo la pista que davalla en direcció al poble de Palafolls – molt ampla, potser massa, i amb alguns trams on el pendent és considerable – i en cosa d’un quart d’hora ja soc al bell mig del poble, a tocar de l’església de Santa Maria de Palafolls (14m), una construcció de factura relativament moderna i sense major encant. De fet, el principal edifici de la vila – hi passaré de seguida – és el Palauet, un poliesportiu de l’arquitecte Isozaki, el mateix del palau Sant Jordi de Barcelona… com se’ls gasten, aquesta gent!

És primera hora de la tarda d’un diumenge de finals d’estiu i – encara que la calor és força moderada –  el poble té aires d’escenari post apocalíptic: ni una ànima pel carrer; així que opto per refugiar-me jo també al popular Cafè del carrer Major i xutar-me de cafeïna abans de continuar el camí seguint les marques grogues que em dirigiran cap al delta de la Tordera. Surto de Palafolls i travesso el rec de la Mina en una zona oberta un xic bruta i abandonada; per sort, aviat l’he deixada enrere i, després de passar sota la carretera de Blanes i del ferrocarril i a tocar de la planta depuradora, començo un llarg periple en paral·lel al riu. Cada vegada abunden més els canyissars, fins que em trobo caminant per un passadís estret i ombrívol amb canyes a banda i banda; un paisatge que per moments em resulta gairebé inquietant. A una banda hi ha la llera de la Tordera, amplíssima i sorrenca, en ple estiatge; a l’altra, les hortes del pla del Grau (4m), una enorme extensió de conreus de regadiu que aprofiten els fèrtils al·luvions del delta.

A voltes pel citat corriol entre canyes, a voltes per l’asfalt de la carretereta que du al càmping que hi ha a tocar de la platja, el cas és que en una estona arribo a la punta de la Tordera (1m), l’indret on el riu aboca les seves aigües a la Mediterrània i on es forma una sorprenent – pel seu contrast amb la llera ben eixuta a pocs centenars de metres – zona humida on es combinen el blau de l’aigua i el verd de la vegetació de ribera, formant un conjunt esplèndid. M’enfilo a una torre que fa la funció d’aguait d’aus per gaudir de l’espectacle; la visió de tot el delta, amb la llacuna i la platja, es completa amb la panoràmica de Blanes ben bé al davant.

Havent gaudit d’aquest peculiar indret, ja només em queda resseguir la platja cap a garbí, no sense abans vorejar un parell d’edificis mig deixats d’aquells que la llei de Costes hauria de permetre fúmer a terra. Tot aquest sector és especialment vulnerable a les llevantades, cosa que fa que pugui resultar intransitable després de temporal; de fet, a causa de l’acció de les onades la geometria d’aquesta desembocadura de la Tordera és canviant i només cal buscar una mica a la xarxa per trobar fotografies de l’indret que ben bé sembla que es corresponguin a llocs diferents.

El primer tram de costa per on camino – ja una mica cansat, amb la imatge de Malgrat ben bé al davant però a una distància que per moments em sembla infinita per l’absència d’obstacles a l’horitzó – correspon a la platja de la Punta de la Tordera (1m), vorejada de càmpings, si bé el més destacable – i així ho indiquen un munt de plafons i senyals – és el seu cordó de dunes, en ple procés de recuperació; soc en un espai protegit al que trobo un singular atractiu: estic gaudint una aproximació a com eren les platges del Maresme abans de la urbanització massiva del litoral; la seva no és una vegetació – psammòfila, llegeixo que es diu –  espectacular… però és la que pertoca a l’indret, que no és pas poc!

A mesura que m’acosto al poble els càmpings van deixant pas a les naus del polígon industrial del Camí de la Pomereda i a la sorra comencen a aparèixer algunes barques; de gent, com al matí a l’Astillero, molt poca. He arribat a la platja de la Conca (2m), ja pràcticament urbana; passo per la senzilla però elegant glorieta de Xesco Boix que dona pas al passeig marítim de la platja de Malgrat (3m). Quan arribo a l’altura del carrer de Mar, creuo per sota les vies i el segueixo – a la dreta queden el parc de Can Campassol i la casa modernista de la Torre de la Vídua de Can Sala – fins trobar-me amb la plaça de l’Església, rovell de l’ou de la vila de Malgrat.

Veure la galeria d’imatges