Si tot el Collsacabra és una autèntica delícia per als sentits, les terres altes del terme de Tavertet constitueixen una contrada absolutament excepcional per a la pràctica de l’excursionisme: limitades per un majestuós cinturó de cingleres que cau a plom sobre la vall del Ter, hi conviuen els boscos de roures i de faigs amb boix i els extensos prats on, ja a la primavera, és fàcil trobar bestiar pasturant enmig de la calma i del silenci que ho impregnen tot.

En aquesta ruta ens enfilarem còmodament des de Tavertet – localitat de visita més que recomanable, aixecada al caire de la timba tres-cents metres llargs per damunt de l’embassament de Sau – fins al cim del Rocallarga, una proa rocosa des de la qual les vistes s’estiren fins a l’infinit i en totes direccions; de camí haurem trobat masies i balmes, fonts i arbres monumentals. Després d’un tram carener ben panoràmic, emprendrem el camí de retorn que ens durà a visitar el pintoresc temple de Sant Corneli, una de les petites joies del romànic osonenc.

Amb l’arribada de la calor, el massís del Garraf esdevindrà el més semblant a l’infern sobre la terra. Abans que això no succeeixi, no volíem deixar de programar-hi una excursió amb majúscules, una autèntica travessa – llarga si bé no excessivament fatigosa i enormement atractiva – que resumeix el conjunt dels paisatges característics d’aquest muntanyam, des dels fondos més feréstecs fins als cims més panoràmics com ho són el Puig de la Mola i les Solius, inclosos ambdós en la llista del repte dels 100 Cims.

Caminarem en tot moment per corriols i pistes que avancen entre boscos – gairebé sempre de pi blanc i pinyoner, acompanyats d’un abundant sotabosc de margalló, garric i llentiscle – que es recuperen de recurrents focs i enmig d’un rocam calcari, dur i aspre, que apareix per tot arreu amb les seves característiques formes erosives. Masies carregades d’història con Can Térmens, Can Grau, les Piques o el gran casalot abandonat de Jaques, nombrosos forns de calç i una munió de velles estructures de pedra seca acaben de configurar el notable conjunt d’al·licients de la ruta.

Tot i semblar una altitud modesta, els seus 1557 metres permeten al Comanegra ser el sostre de la comarca de la Garrotxa per davant de cims potser més populars i concorreguts com ara el Puigsacalm o el Bassegoda. De fet, la forta personalitat del paisatge de les parts més altes de la muntanya – on s’alternen les pastures amb els boscos de faigs – i la solitud dels camins que hi porten donen a l’excursionista la sensació de trobar-se a cotes més elevades.

En aquesta ruta, no massa llarga però físicament exigent, assolirem el cim des del meravellós poble de Beget, ben garrotxí tot i estar agregat al municipi ripollès de Camprodon i presidit per aquesta joia del romànic que és l’església de Sant Cristòfol. Tant a la pujada com a la baixada, ambdues prou llargues i sostingudes, transitarem per corriols bosquerols – alzines i suros a les parts baixes, roures i faigs més amunt – ben atractius. Ja a la carena culminant, fronterera amb el Vallespir francès i que recorrerem llargament, les vistes s’estiraran notablement amb el Canigó, previsiblement nevat, molt a prop i com a teló de fons d’una excursió majúscula.

Si tot el Collsacabra – la Suïssa Catalana, en un antic lema promocional – és una autèntica delícia per als sentits, les terres altes del terme de Tavertet constitueixen una contrada absolutament excepcional per a la pràctica de l’excursionisme: limitades per un majestuós cinturó de cingleres que cau a plom sobre la vall del Ter, hi conviuen els boscos de roures i de faigs amb boix i els extensos prats on, fins i tot a l’hivern, és fàcil trobar bestiar pasturant enmig de la calma i del silenci que ho impregnen tot.

En aquesta ruta ens enfilarem còmodament des de Tavertet – localitat de visita més que recomanable aixecada al caire de la timba, tres-cents metres llargs per damunt de l’embassament de Sau – fins al cim del Rocallarga, una proa rocosa des de la qual les vistes s’estiren fins a l’infinit i en totes direccions; de camí haurem trobat masies i balmes, fonts i arbres monumentals. Després d’un tram carener ben panoràmic, emprendrem el camí de retorn que ens durà a visitar el pintoresc temple de Sant Corneli, una de les petites joies del romànic osonenc.

Entre les localitats osonenques de Seva i Taradell, allà on la plana de Vic es troba amb els contraforts del Montseny per una banda i de les Guilleries per una altra, hi ha un tot un seguit de relleus ben variats – geogràficament, geològicament i paisatgísticament – i prou pintorescos que paga molt la pena conèixer. Es tracta d’unes contrades que al llarg dels temps han estat sempre habitades, motiu pel qual l’excursionista hi pot trobar un munt de vestigis d’un passat sovint vinculat a episodis històrics rellevants com ara les guerres carlines o el bandolerisme.

Al bell mig d’aquest territori i tot i la seva modesta alçada, el turó de l’Enclusa constitueix un mirador de primer ordre, ben senzill d’assolir i inclòs per la FEEC en la seva llista dels 100 Cims. No gaire lluny i bastit en un indret sorprenent al caire de l’abisme, el castell d’en Boix o de Taradell és un altre racó de visita imprescindible com tants que descobrirem en aquest itinerari, un xic llarg però molt entretingut i sempre prou còmode de fer.

Sense ser el punt més enlairat de l’Alta Garrotxa, la seva inconfusible silueta, les infinites panoràmiques que ofereix i la divertida i senzilla grimpada que cal fer per assolir-lo atorguen als 1373 metres d’altitud del puig de Bassegoda un innegable caràcter muntanyenc, convertint-lo en un cim de referència per als excursionistes de tot el país.

En aquesta excursió l’observarem des de tots els angles possibles mentre transitem per camins solitaris, sempre pedregosos com correspon a la “mala petja” característica d’aquestes contrades. De primeres ens hi atansarem per la solana on resisteixen dempeus l’antiga parròquia del terme – avui agregat al municipi empordanès d’Albanyà – i la recòndita ermita de la Mare de Déu de les Agulles. Després de culminar, tot fent cim, una pujada fatigosa per moments però paisatgísticament esplèndida serà moment de recórrer els relleus trencats de la serra de Corsavell, avui fortament despoblada però que amaga racons carregats d’història com l’església de Sant Martí – molt a prop ja del final de la ruta – i, sobretot, l’antic santuari de Sant Joan de Bossols, que s’alça en un indret esplèndid entre valls profundes i esveltes cingleres.

Al sud dels Rasos de Peguera i orientats a migdia – això és, cap a la vall de la riera de Metge i la serra de Queralt – hi ha un parell d’esvelts caps de roca calcària fàcilment distingibles des de lluny i que, per la seva ubicació, ofereixen uns panoràmiques excepcionals: es tracta del Roc de l’Auró – o de l’Uró – i del Cogulló d’Estela; un xic més alt el primer, més estilitzat i isolat el segon, que amb els seus 1869 metres d’altitud forma part del repte dels 100 Cims de la FEEC.

En aquesta excursió assolirem aquests dos cims – cadascun amb la seva petita grimpada, senzilles i divertides ambdues però en tot cas evitables sense que això faci desmerèixer el conjunt de la ruta – des d’Espinalbet i passant pel popular santuari de Corbera, el que ens obligarà a enfrontar-nos a un desnivell important que guanyarem – i després perdrem –  ràpidament per corriols pedregosos i costeruts que avancen enmig de frondoses boscúries de pi negre. Al capdamunt, els interminables prats herbats i esquitxats de rocam calcari, plens de bestiar pasturant i on les vistes s’estiren de manera gairebé il·limitada, seran la merescuda recompensa al nostre esforç.

El Puigsacalm és un dels cims més emblemàtics de la comarca de la Garrotxa i constitueix el sostre de tota la serralada Transversal Catalana; és, a més, un cim amb unes panoràmiques excepcionals, fàcil d’assolir i voltat d’uns paisatges de postal. Per tot plegat ha esdevingut des de sempre un objectiu recorrent per als excursionistes i està inclòs en el repte dels 100 Cims de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

En aquesta ocasió, d’entre les moltes rutes que permeten arribar fins al cim, recorrerem la que ho fa des de la collada de Bracons per la variant dels Tossells; això implica un desnivell moderat i la petita dosi d’aventura d’un parell de senzilles i divertides grimpades. A la tornada – i no sense abans haver-nos acostat a l’immediat puig dels Llops, un altre mirador de primer ordre – aprofitarem per visitar la popular font Tornadissa i l’esglesiola romànica de Sant Bartomeu de Covildases i per endinsar-nos en la solitària i per moments feréstega fageda de la Baga de Curull: una autèntica joia que de ben segur us sorprendrà!

Els seus 2465 metres d’altitud converteixen el Costabona en la primera gran muntanya del Pirineu axial – visible des de lluny i fàcilment distingible en trobar-se aïllada d’altres relleus d’alçada comparable – així com en el sostre del muntanyam que forma la capçalera de la vall del Ter. No cal dir que les panoràmiques des del seu cim són absolutament inoblidables.

Pujar-hi des de Setcases implica una ruta llarga i amb un desnivell important – uns 1200 metres – però la bellesa ja no del pic sinó del camí per arribar-hi compensa sobradament l’esforç. Entre boscos i rocam remuntarem l’alegre vall del torrent de Vall-llobre fins que, arribats al domini dels prats d’alta muntanya, les vistes que s’estiren fins a l’infinit ens distreguin mentre fem el darrer tram de pujada. A la baixada flanquejarem la carena del puig Sistra fins a desembocar en el tradicional camí de Setcases a Molló pel coll de Lliens, que ens permetrà tornar al punt de partida de la ruta cansats però amb la satisfacció d’haver gaudit d’una gran jornada de muntanya.

Els tràgics fets del Cap d’Any del 2000, magistralment explicats – per recordar-los i per aprendre’n – en un magnífic llibre i en un molt recomanable documental, van incorporar el Balandrau a l’imaginari col·lectiu com un indret feréstec i temible. Qualsevol que conegui la muntanya ripollesa sap, no obstant això, que pujar-hi ben entrada la primavera – amb els prats verds i florits, els torrents saltironejant i el bestiar pasturant aquí i allà – és una experiència magnífica i que no implica cap dificultat especial més enllà del desnivell a superar.

En aquesta ruta emprendrem l’ascensió fins als 2585 metres d’altitud on es troba el cim des del bucòlic llogarret de Tregurà, enlairat sobre la vall alta del Ter, i la culminarem pel camí – solitari i paisatgísticament corprenedor – que remunta la coma de Granollers. Havent gaudit de la satisfacció pel repte assolit i d’unes panoràmiques brutals, afrontarem el descens per la tradicional ruta que flanqueja per llevant la vall de Fontlletera per entroncar amb el camí d’anada a la collada del castell dels Moros i retornar còmodament a Tregurà pel paratge de la Creu de Fusta.