Reproduïm, amb la seva autorització, aquest article de l’amiga Mònica Llorente publicat originalment al 9 Nou del Vallès Oriental el passat dilluns 6 de juliol.

Molt se n’ha parlat aquests dies, de la solitud. La solitud del confinament, la solitud de les persones malaltes, de les que han perdut algú, la sensació tan gran de solitud que dona el que anomenem “distància social” – que hauríem d’anomenar “distància sanitària”, la social no ens podem permetre el luxe d’incrementar-la. La solitud és un mantell espès que t’atrapa i t’ofega. El pots percebre envoltat de gent o al mig del desert. És un estat mental que et va sentir vulnerable, fràgil i perdut. Un cop vaig llegir una frase d’en Jaume Sisterna que em va colpejar: “La solitud és una beguda que no es pot compartir”. Qui no s’ha sentit mai així?

Per què us explico tot això? Fa uns dies, en aquest mateix diari, sortia la notícia del rescat d’un accident al Montseny. Vaig ser jo. Una mala caiguda em va causar una complexa i molt dolorosa ruptura al turmell que em va immobilitzar sense remei i va obligar els meus acompanyants a trucar al servei d’emergències. I és a partir d’aquí quan hom comença a sentir-se molt sol. El dolor, la vergonya – sí, sembla ximple però t’envaeix una gran sensació de vergonya – i, tot i que estava acompanyada, la solitud.

Recordo confusament que esperava amb ànsia l’arribada del personal mèdic, recordo un fort dolor, el trasllat amb l’helicòpter i l’hospital. Però hi ha altres coses que recordo amb molta lucidesa i que no puc deixar d’esmentar. Recordo la Neus, la primera metgessa que em va atendre, acaronant-me la cara; recordo que em va preguntar el meu nom i que el van fer servir en tot moment per tranquil·litzar-me; recordo paraules afectuoses, recordo un “No t’amoïnis que ja som aquí, t’ajudarem” i un “Veus? Ja t’hem fet somriure una mica”; recordo una mà que va subjectar la meva tot el camí i a la qual em vaig agafar amb necessitat; i la Geraldine, que em va acompanyar en el trajecte amb ambulància, sempre amb un somriure als llavis; i el Chema, infermer d’urgències, que no em va deixar sola en cap moment.

Aquests temps de pandèmia ens han forçat a conviure amb la solitud, a viure alguns dels nostres pitjors moments sense ningú que ens acompanyi. I aquesta – com a animals socials que som – és una de les situacions més difícils d’afrontar i pair. I és aquesta carícia, aquest somriure, aquesta mà que t’agafa, aquest eixugar-te les llàgrimes que et cauen sense remei, la teva taula de salvació emocional.

Els serveis assistencials i d’emergència – tots – assumeixen un paper que va molt més enllà de la simple atenció física. És l’atenció emocional. En un exercici d’empatia que repeteixen amb tots els pacients, esdevenen les persones més properes a tu i assumeixen el paper de ser el teu acompanyant, el teu familiar i el teu amic més proper. I amb tota franquesa us ho dic: això no té preu.

La meva fractura curarà i quedarà com un mal record. Altres que han passat per la pandèmia no han tingut la mateixa sort, però us asseguro que no van estar mai sols. La Neus, la Geraldine, el Chema i molts i moltes més professionals com ells els van acompanyar des del primer minut. Amb el desgast no tan físic, sinó també emocional que això comporta. Els ho hem d’agrair. I molt. Però vindran dies més plàcids i les persones tenim una gran tendència a oblidar. És imprescindible que no ho fem aquest cop. Cuidem-los.