Darrerament ha tornat a l’actualitat – ho fa periòdicament – la problemàtica convivència de la caça amb la resta de les activitats que es duen a terme a les nostres muntanyes. Dos desgraciats accidents han provocat la revifada d’aquesta recorrent polèmica: la mort del gos d’un excursionista a Torrelles de Llobregat en unes circumstàncies si més no estranyes (un tret a curta distància) i, especialment, la d’un home que recollia pinyes en una zona boscosa de Santa Maria de Martorelles a mans d’un caçador que el va confondre – s’ha de suposar això – amb un senglar durant una batuda autoritzada.

No és la voluntat d’aquest article fer un judici moral, ni tan sols estètic, de l’activitat cinegètica. Però és evident que, deixant de banda fets luctuosos com els esmentats i que es repeteixen amb certa freqüència – cada any moren a Catalunya, de promig, una dotzena de persones en accidents de caça – trobar-se amb persones que carreguen armes de foc o simplement sentir trets a la muntanya, sense tenir clar d’on venen, no és agradable per a qualsevol persona que es trobi fent senderisme, anant en bicicleta o buscant bolets.

Tan evident com això, però, resulta que la caça és una pràctica prou arrelada al nostre país, particularment al món rural; i que, en certs indrets, esdevé a més una activitat econòmica de certa importància. D’altra banda, i fins al moment, les administracions no han trobat – ja sigui per causes econòmiques i tècniques o simplement per manca d’interès – una millor manera que les batudes per controlar la sobrepoblació de certes espècies, molt particularment de senglars; i certament aquesta excessiva presència ha acabat per esdevenir un problema no només per l’alteració que suposa en els ecosistemes, sinó també pels danys – sovint molt greus – que causa als camps de conreu o pels nombrosos accidents de trànsit que provoca.

Sembla una obvietat, però de vegades les obvietats s’han d’esmentar: la millor manera d’evitar incidents entre caçadors i persones que porten a terme qualsevol altra activitat a la muntanya és fer que no coincideixin. Arribar a aquest objectiu prohibint la caça podria ser desitjable per a molts, però – en bona part pel que ja s’ha esmentat més amunt – no sembla factible a curt i mig termini. Quines possibilitats queden, llavors, per evitar el risc que comporta aquesta confluència de pràctiques difícils de compaginar en un mateix indret i en un mateix moment?

La senyalització de les batudes és, pràcticament, l’única eina que ara com ara s’empra perquè excursionistes i ciclistes no s’endinsin a les zones de risc. Aquesta senyalització, no obstant, sovint no implica el tancament de camins, de manera que no passa de ser l’advertència d’un perill difícil d’avaluar des del moment que no indica l’indret concret on es desenvolupa l’activitat en temps real sinó que simplement delimita la zona on hi ha la possibilitat que es produeixi en un moment o altre. A més, en zones per on transcorren moltes pistes i camins és habitual que els senyals es trobin només en les vies més transitades, de manera que el caminant o el ciclista sovint es troba dins de l’àrea de batuda sense haver-ne trobat cap avís previ. Per si això fos poc, ocorre que si l’esportista es troba amb la zona de caça amb l’excursió ja prou avançada es pot donar el cas que sigui prou difícil modificar-ne el traçat sobre la marxa.

Així les coses fora interessant que, quan planifiquéssim la nostra sortida a la muntanya, disposéssim de prou eines com per poder conèixer amb antelació si a l’indret on volem desenvolupar la nostra excursió hi ha programada activitat cinegètica; això ens permetria prioritzar la seguretat encara que ens obligués a modificar la sortida que teníem prevista. Aquesta possibilitat – on, val a dir-ho, és l’esportista qui assumeix totalment la responsabilitat d’evitar el conflicte – topa, no obstant, amb la realitat i amb la legislació vigent: durant l’època de caça reglamentada i dins de les zones permeses no hi ha cap obligació de comunicar anticipadament la realització de batudes. Certament és cada cop més habitual que des de les administracions – parcs naturals, alguns ajuntaments – hi hagi bona comunicació amb les societats de caçadors i s’emetin avisos previs de batuda, però és igualment cert que aquesta informació no abasta ni molt menys el gruix del territori i que els canals pels quals es transmet no són pas massa visibles.

Sembla evident doncs que, per molt que les puguem intentar minimitzar, aquestes trobades entre caçadors i la resta d’usuaris de la muntanya se seguiran produint. Queda, aleshores, una única opció a la qual apel·lar: el compliment estricte – i el seu enduriment si es considera oportú – de la reglamentació; per part de tothom, evidentment, però és igualment evident que qui suposa un perill – és a dir, qui porta a les mans una arma capaç de matar – és qui ha d’assumir major responsabilitat. I és aquí on podem tenir la sospita que no s’està actuant amb tot el rigor desitjable.

El control sobre els caçadors – en masculí, poques activitats deuen haver-hi amb tant biaix de gènere! – s’ha d’establir d’una manera molt més estricta que fins ara, i això s’ha de dur a terme per dues vies. La primera, actuant amb un molt major zel a l’hora tant d’atorgar llicències d’armes com de renovar els permisos, garantint de manera absoluta que qui carrega una escopeta està en unes condicions físiques i psicològiques òptimes i que té els coneixements tècnics i legals necessaris com per fer-ho. I, tot seguit, multiplicant la vigilància durant el desenvolupament de l’activitat i sancionant amb duresa els comportaments incorrectes no només quan aquests acaben desencadenant una desgràcia sinó de manera preventiva i dissuasòria.

No cal dir que tot plegat implica una inversió de temps i de diners, particularment a l’hora d’incrementar el nombre d’agents rurals, de dotar-los de major autoritat i d’augmentar la diligència dels tràmits a efectuar. Però, si això ajuda a reduir el nombre i la gravetat dels accidents, benvinguda sigui la despesa!